Cerca de notícies

Enquesta

El Quart de Beethoven

26/2/2015 |

 

Tenia només 10 anys i ja coneixia perfectament el Concert en Sol Major per a piano de Beethoven. El meu germà Enric el treballava en profunditat i pocs anys després el va interpretar com a solista amb orquestra. M’agradava molt escoltar-lo i quan hi penso sento una mena de tristor però també una alegria i emoció especials.

Són moltes les vegades que he examinat aquesta obra i sempre penso el mateix: un missatge meravellós, elegant i profund. A més, està escrit amb el mínim imprescindible de notes. Tot és al seu lloc, normal en Beethoven. És ben curiós l’inici de l’Allegro moderato, amb la insòlita presentació del primer tema a càrrec del piano, tot sol, i amb la indicació de ‘p dolce’. La corda en pianíssim li dóna resposta i comença aleshores el Tutti orquestral. De nou el piano comença el desenvolupament, amb una altra entrada silenciosa. S’enceta aleshores un diàleg dins d’una atmosfera flotant i subtilment discreta. Ràpids tresets del solista animen el discurs, però sempre dins d’un clima eteri, que obliga els pianistes a un toc vellutat, molt difícil d’aconseguir.

Contrastarà el segón moviment Andante con moto, no gaire llarg i escrit nomès amb acompanyament de la corda. La seva forma és realment insòlita. S’inicia amb l’orquestra, fort, sec, a l’unisó i amb un ritme entretallat. El contrast amb el piano serà total. Aquest respon amb vuit compassos en legato, sota la indicació de molto cantabile. El moviment continuarà amb el mateix esquema. Forta la corda i pp el piano, fins a arribar a un punt en el que Beethoven decideix exposar el ritme entretallat en p i pp, mantenint la resposta del solista amb la mateixa delicadesa. L’efecte és extraordinari. És com si el so volgués desaparèixer. Un moment de respir de caire més aviat romàntic ens portarà a una cadència del solista realment curiosa: un llarg trino de la nota do en fortissimo s’anirà fonent per concloure en la tonalitat inicial de mi menor, mitjançant dos acords arpegiats de dominant, i en pianíssim.

Gairebé sense pausa ataca el Rondó-Vivace final, en el que Beethoven torna a introduir el vent, a més de dues trompetes i el timbal per primer cop. L’ambient és joiós, alegre i vigorós. És molt típic de Beethoven donar la volta a una obra i canviar radicalment el seu caràcter. El moviment és virtuosístic i brillant, però sense excloure un parell de moments de subtilesa i cantabilitat. Beethoven va de festa i es diverteix amb la seva característica màgia.

L’enregistrament

Aquest és un Concert del que se n’han fet centenars d’enregistraments discogràfics. En conec molts i de molt bons, lògicament. M’he decantat per recomanar el que la nostra Alicia de Larrocha va fer l’any 1984 amb el director italià nascut a Milà, Riccardo Chailly, i l’Orquestra de la Ràdio de Berlín. Per a mi és una versió extraordinària, ja sigui pel pianisme d’Alicia, la tasca del director i la resposta de l’orquestra. L’entesa entre ells és total i el resultat endevino que coincideix amb la intenció que tenia Beethoven. Aquesta interpretació és, sens dubte, un referent històric.

Jordi Cervelló
El bloc de Jordi Cervelló