Si el Liceu fos un país, es diria d’ell que, sent a la perifèria de la UE, ha encertat amb les receptes que l’han salvat d’un humiliant rescat. Es diria també que ha aturat la sagnia de la despesa, encara que per això hagi calgut prendre decisions doloroses en forma d’acomiadaments i baixes acordades de persones que havien arribat a convertir-se en part de l’ànima del Gran Teatre. Es diria, per completar el balanç de les decisions que en termes macroeconòmics es consideren beneficioses, que aquest país que ranqueja comença a recuperar la confiança dels mercats exteriors. “Els cantants han recobrat la tranquil·litat a l’hora de venir al Liceu, el veuen situat de nou al mapa i volen fer plans per tornar en un parell o tres temporades”, esgrimeix el director general, Roger Guasch.

El problema és que el Liceu no és un país, sinó una casa de cultura. I la cultura no sempre combina bé amb els indicadors econòmics.

Però anem primer per la gestió que ha permès allunyar el fantasma de la fallida. Quan es compleix un any de la presentació del nou Pla Estratègic, la direcció del Liceu fa un balanç “positiu” de la seva gestió: acabarà el curs havent recuperat 3,5 milions d’euros.

La despesa fixa s’està reduint, la qual cosa significa, per una part, que s’ha reduït la plantilla en 35 persones entre acomiadaments, prejubilacions i baixes acordades –que seran 40 al final del procés–, alhora que s’han incorporat 4 o 5 nous empleats. I no acaben aquí els sacrificis si comptem que els treballadors han deixat de percebre una paga extra que no els serà abonada fins a l’any 2017. Això, lligat a la millora de la gestió interna per reduir despeses innecessàries, deixa l’actual direcció bastant satisfeta, ja que s’estalvia un milió d’euros en despeses estructurals. “Estem fent els deures”, és la frase recurrent. Després hi ha els ingressos.

Què ha fet el teatre per complir la seva paraula de no dependre tant (en un 45%) de les Administracions? De moment tot passa per les estratègies que han de garantir un increment del que s’ingressa en taquilla –xifra que aquest curs preveu pujar a 13,5 milions d’euros, 2,5 més que l’anterior–.

El mecenatge, però, s’ha convertit en la gran assignatura pendent: d’aquells set milions d’euros que segons el Pla Estratègic calia aconseguir aquesta temporada, només n’arribaran 5,5. De moment, el teatre s’ha quedat com estava, ha atret mig milió en patrocinis mentre en perdia un altre mig. I de ben segur que Guasch està carregat de raó quan diu que el marc del mecenatge ha canviat molt i que el model filantròpic està desapareixent.

Les empreses persegueixen ara un patrocini finalista, és a dir, vinculat a una acció concreta, a poder ser social. Estan més disposades a finançar la renovació de l’accés al Liceu de discapacitats que a garantir una bona òpera, vaja. Però, precisament per això, sorprèn que un teatre disposat a renovar-se fins al punt de perdre actius que coneixien bé la casa –“els treballadors que es queden són el que aporten valor en la nova etapa del teatre”, diu Guasch– no hagi pogut adaptar-se encara al nou mercat de patrocinis.

Les empreses surten debilitades de la crisi, d’acord, i les que tenen múscul financer són les de l’Ibex 35, molt més properes al Teatro Real de Madrid.

També és veritat que aquest compta amb la figura de Gregorio Marañón, un personatge a qui s’atribueix una gran capacitat per establir complicitats sempre en benefici del seu teatre. Una altra qüestió que cal veure és fins a quin punt als despatxos situats als dos costats de la plaça Sant Jaume es fan gestions davant les empreses per atreure fons al Liceu. El teatre torna a ser una marca valorada, en paraules de Guasch, però tampoc a Nova York no aixeca el cap la US Foundation, hi ha una gran competència en un moment en què fins i tot el Met té problemes financers.

Després d’un any amb el Pla de Guasch, el Liceu recupera 3,5 milions però encara suspèn en mecenatge

Així doncs, sembla que el teatre de la Rambla s’ho juga de moment tot a la taquilla, la qual cosa significa, segons el seu director general, “posar el públic en l’inici de la idea”. El departament artístic del Liceu treballa així de manera coordinada amb els de màrqueting, comunicació i finances a l’hora de dissenyar les temporades. Si això es traduirà o no en un nombre major d’òperes comercials caldrà veure-ho.

Per Guasch només es tracta de fer la temporada sostenible alternant títols taquillers amb altres que presumiblement deixaran un balanç negatiu en taquilla. També cal veure si la personalitat artística que el Liceu s’ha llaurat amb els anys s’anirà desdibuixant. Per Guasch, on abans hi havia “egos” ara hi ha treball en equip.