En un altre pol de la consciència com a intèrpret se situa Maria João Pires, que amb 70 anys ha gosat tocar per primer cop l’última sonata de Beethoven. Va ser fa dues setmanes a Tenerife, quan inaugurava la gira espanyola amb Ibercamera, si bé aquesta Op. 111 no s’inclou en el programa que porta dimecres al Palau de la Música (Schubert i Ravel). L’artista portuguesa ho explica davant d’un plat vegetarià en un restaurant de Gràcia.

Per què va fer esperar tant Beethoven?

Quan tenia 20 anys em vaig enamorar de les sonates de Beethoven, volia tocar-les totes, però la meva professora em va renyar... “Qui t’has cregut que ets, podràs fer-ho quan en facis 50”. Només volia advertir-me que havia de ser madura per tocar certes coses, però jo m’ho vaig prendre massa seriosament. I vaig esperar. Però un cop arribats els 50, sempre hi van haver altres coses per preparar o fer, fins que l’any passat, quan era al Japó, emvaig dir: “Si no ho fas ara no ho faràs mai i moriràs amb una gran frustració”. Cada any aprenc peces noves, no havia de tenir por, i em vaig prometre que abans de fer els 70, el juliol de l’any passat, havia de saber-me l’Op. 111 de memòria. I la vaig tocar per a mi mateixa la vigília.

I Espanya ha estat el lloc per a aquest esdeveniment tan esperat. Què aporta la seva interpretació?

És una aproximació totalment diferent, s’havia convertit en una qüestió de vida o mort, no volia fer una sonata més. Però em vaig estressar molt. Uns dies abans vaig estar al llit amb una grip i els meus alumnes de la Queen Elisabeth, on ensenyo a Bèlgica, venien a veure’m cada dia i em van trobar tan malament que em van dir que potser seria millor que canviés el programa de Tenerife. “Abans em moro!”, els vaig respondre [rialles].

AMB SETANTA ANYS “Per fi m’he atrevit a tocar l’última sonata de Beethoven”

JOVES TALENTS “Aquests joves han d’escollir entre ser útils a la música i ser famosos”

Al Palau toca amb un dels seus alumnes a quatre mans l’Allegro en la menor Lebensstürme de Schubert. És part del seu projecte educatiu Partitura. En què consisteix?

És com un postgrau per encarar la vida professional. Intento que afrontin els problemes del món d’avui de la manera correcta, perquè tenim molts músics amb talent pel món i es veuen obligats a seguir els mateixos canals per aconseguir feina: concursos per ser considerat “el millor” i lluitar per la fama... de manera molt solitària. És clar que és important presentar-los davant del públic, però el més important és compartir alguna cosa entre generacions, i aquesta transmissió de coneixements ha desaparegut, ja no hi ha professors amb aquesta capacitat d’ensenyar com s’ha de tocar. Ja no comparteixen, només venen un producte comercial. El model renaixentista de treball en grup és important, una experiència compartida, orgànica. No només estàs aprofitantte del present sinó projectantte. Si no projectes, res no succeeix. Però avui els joves treballen sols i acaben inventant una altra interpretació de Beethoven o Mozart. Es pensen que ser intèrpret és ser inventor, expressar el món de la manera que desitges, posant-hi els teus sentiments.

Com era en els seus temps d’estudiant?

Hi havia unes bases que es transmetien, unes regles, perquè no ets lliure, el compositor va ser allà, hi ha una estructura, una cosa escrita amb compte. I aprendre a llegir una partitura no ho pots fer pel teu compte. És tràgic. I els joves no ho saben, però han d’escollir: vols ser útil a la música o ser famós?

Parli’m de Schubert, del corpus que ve a tocar.

És el desinterès del món material, un altre mètode, una altra estructura. Beethoven (que no ve de Mozart, sinó de Haydn) comença i Schubert continua, però el seu univers és tan gran... Beethoven és el 50% dels estudis a la meva escola. Si poden entendre les seves sonates en l’expressió més profunda, poden tocar el que vulguin.