El trasbals que provoca l’absència de l’amant és una de les connexions entre les òperes Una voce in off (1962), de Xavier Montsalvatge, i La voix humaine (1959), de Francis Poulenc, que arriben al Liceu com a programa doble, del qual només es faran tres funcions, els dies 18, 20 i 22 de gener. “No hem de tenir por al repertori del segle XX”, diu Paco Azorín, responsable de la direcció escènica d’aquest díptic sobre la solitud, dues òperes d’un període similar que tenen com a “denominador comú” la importància narrativa d’una tecnologia d’aquell moment. En el cas de l’obra de Montsalvatge, la veu en off és la del marit mort de la protagonista, que se sent enregistrada en un magnetòfon, tot i que Azorín l’ha substituït per una pel·lícula de súper 8. A la de Poulenc, basada en un monòleg teatral de Jean Cocteau, una dona intenta salvar la relació amb el seu amant a través del telèfon.

Un altre punt en comú és el protagonisme de les sopranos: Ángeles Blancas, a Una voce in off, i María Bayo, a La voix humaine. “Els seus personatges són dues dones d’un segle XX molt complicat, amb un caràcter existencialista molt marcat. Però són fortes, i això és important”, diu Azorín, que considera que en les dues obres també és present “la soledat de les persones davant les màquines” característica del segle XXI, perquè segons ell “la tecnologia aïlla la gent”. De fet, afegeix, “el personatge de La voix humaine recorda que abans la gent s’abraçava i es mirava als ulls”.

El díptic, que comparteix elements escènics, comença amb l’obra de Montsalvatge, en què Blanca està acompanyada del baríton italià Vittorio Prato i del tenor barceloní Antoni Comas, la presència del qual no és ben bé a l’escenari, perquè el seu rol és justament el de la veu en off. “Quan em van dir que tenia l’Antoni, vaig pensar que no podia desaprofitar el seu talent escènic”, explica Azorín. La solució ha sigut convertir la veu del magnetòfon en veu i imatge al film que veurà el públic; això sí, Comas cantarà en directe. “La interpretació de la veu té a veure amb la pel·lícula que hem fet”, precisa el tenor.

Amb l’OBC a l’escenari

Després de la pausa, l’orquestra deixarà el fossat i s’instal·larà al darrere de l’escenari perquè Azorín “necessitava que María Bayo estigués gairebé tocant el públic en aquest moment tan íntim que suposa el seu monòleg” a La voix humaine. “En aquests 40 minuts estan tan units l’òpera i el teatre que cal una concentració molt gran”, diu Bayo, tota una apassionada de la música de Poulenc.

En aquest programa doble, l’orquestra no serà la del Liceu sinó l’OBC, d’acord amb l’intercanvi que fan cada any. I la dirigirà Paco González, que afronta la seva última temporada al capdavant de l’OBC.

D’altra banda, les connexions que hi ha entre el tema i la dramatúrgia de les dues òperes no hi és entre els compositors, tot i tractar-se de partitures coetànies. “Són mons oposats. Montsalvatge és l’eclecticisme, l’home inquiet que desitja provar coses noves i atrevides. Poulenc és tot el contrari, i el seu estil és absolutament personal”, explica González. El director de l’OBC és conscient del pes del text en les dues obres i, per tant, assegura que una de les funcions de l’orquestra serà “entrar en el món interior” de les cantants.

Christina Scheppelman

L’estrena del muntatge de Paco Azorín serà el primer amb la nova directora artística del Liceu, Christina Scheppelman, ja instal·lada a Barcelona. “Vaig treballar a Oman fins a l’1 de gener i el dia 4 vaig pujar a un avió”, explica Scheppelman, que assegura que no canviarà res del que ja està programat “per caprici”. Ara com ara, la seva prioritat és “analitzar què hi ha i què no hi ha”, i “dialogar”. “El diàleg és important perquè et porta a idees i projectes. Un teatre no és necessàriament una democràcia, però sí que és una feina en equip”, diu la directora artística del Liceu.