A bans d’abandonar el vaixell liceista –dit sense segones intencions–, Joan Matabosch, l’anterior director artístic del teatre de la Rambla, va deixar sobre la taula un interessant programa doble per a l’actual temporada amb dues òperes del segle XX que aborden la solitud que genera la tecnologia –en aquest cas un simple telèfon fix dels seixanta–, ja que transmet mentre dificulta la comunicació d’amors impossibles. Es tracta d’Una voce in off, de Xavier Montsalvatge, títol que rarament es programa, i La voix humaine, de Francis Poulenc. I tenen en comú a més el pes d’un personatge absent que és causa d’obsessions de la protagonista. Les sopranos Ángeles Blancas Les sopranos Ángeles Blancas i María Bayo donaran veu a aquestes òperes –Una voce in off i La voix humaine respectivament–, encarnant dues dones desesperades per la pèrdua del seu amor. En un llarg monòleg intens i dramàtic, totes dues –dirigides per Paco Azorín– viuran pendents de la veu d’un home a l’altre costat del telèfon: una és la del marit mort que deixa gravat un missatge de veu en un magnetòfon (en el muntatge d’Azorín és un vídeo on apareix el tenor català Antoni Comas), i l’altra és la de l’amant, que truca per anunciar- li a la nostra protagonista que la deixa per una altra dona.

“Són la cara i la creu d’una mateixa solitud, dues dones fortes de marcat caràcter existencialista, cosa que reflecteix la posada en escena”, diu Paco Azorín. “Ningú no ha de témer el repertori del segle XX, tard o d’hora cal agafar per les banyes aquestes obres”. Però aquestes obres –la irònica peça de Montsalvatge, pur manifest antiromàntic, i la de Poulenc, bassada en un text de Jean Cocteau– són de moment l’única aportació de minirisc en una cartellera totalment lliurada als títols de repertori. La crisi, insisteixen, obliga. Així doncs, Montsalvatge i Poulenc han trobat miraculosament el seu lloc en la programació del Liceu: tres úniques funcions els dies 18, 20 i 22 de gener. I l’han trobat perquè, d’entrada, Montsalvatge és un compositor nostrat, que va estar molt influït

per Poulenc (tres anys separen les dues peces, Poulenc va compondre primer La voix humaine al 1959), cosa que fa que el doblet tingui el seu sentit. I també perquè el pressupost no es dispara: l’elenc és cent per cent estatal i el muntatge és d’Azorín, que ja va donar mostres de flexibilitat pressupostària amb Tosca de la passada temporada. L’OBC, dirigida pel mestre Pablo González, s’encarregarà de posar la música en un d’aquests intercanvis que practica amb la Simfònica del Liceu. I ho farà jugant amb sonoritats diferents, ja que en l’òpera de Montsalvatge s’ubicarà al fossat,mentre que en La voix humaine pujarà a l’escenari per tocar des del fons, la qual cosa permetrà situar María Bayo molt més a prop del públic. “Em sembla una gran idea la d’acostar el personatge al públic, ja que és gairebé una òpera de cambra i és important que pugui sentir aquest pressentiment que jo intento transmetre. A més, m’encanta que cadascú pugui construir-se la seva pròpia història, ja que el final aquí és obert. Ella no acaba tirant-se per cap balcó sinó que existeix la possibilitat que recomenci la seva vida. Fins ara el seu amant ha estat l’aire que necessitava per respirar, però durant el monòleg va aprenent a abraçar la solitud”, comenta la soprano. Pablo González, per la seva banda, apunta que a nivell estilístic aquestes dues òperes curtes són mons oposats. “Mentre a Poulenc l’identifiques als tres compassos, amb Montsalvatge et trobes en l’eclecticisme, és un ésser inquiet sempre pendent de buscar una cosa diferent. Ell defineix Una voce in off com una opereta romàntica, un divertiment operístic. Encara que es tracti del tema de la solitud i la mort, darrere sempre està Montsalvatge divertint- se, posant motius on de sobte estàs gairebé scherzant, d’una manera fins i tot cruel amb la protagonista, com si es tractés de Pirandello darrere dels personatges”.

Àngels Blancas protagonitza ‘Una voce in off’ del compositor català, i María Bayo ‘La voix humaine’

Christina Scheppelmann va oficiar ahir la seva primera roda de premsa ja com a directora artística del Gran Teatre. Acabada d’aterrar d’Oman, on va treballar fins a l’1 de gener, va explicar que té la intenció d’anar coneixent tot l’equip del Liceu abans de començar a prendre decisions. “El teatre no és necessàriament una democràcia però sí un treball en equip”, va apuntar.