15/1/2015 |
Tenia 12 anys quan li van presentar Oliver Messiaen. I 19 quan es va convertir en el primer solista al piano de l’Ensemble InterContemporain de Pierre Boulez. Va col·laborar amb Kurtág, amb Stockhausen, amb Carter, amb Benjamin... i, molt especialment, amb Ligeti, una fusió que va durar 15 anys (va gravar les obres completes). I malgrat el seu talent especial per a la interpretació de la música del seu temps, no va deixar de banda el repertori de la clàssica. Ni del barroc. Pierre-Laurent Aimard (Lió, 1957), intel·ligent i analític pianista –i millor músic–, fa avui el seu debut en solitari al Palau presentant el seu disc del primer llibre d’El clavecí ben temperat de Bach, sis anys després d’haver enregistrat L’art de la fuga, amb un èxit de venda sense precedents. Doncs que Bach és enormement estimat. Una peça tan exigent com L’art de la fuga crea fascinació entre la gent. Per mi és una joia que desmenteix això que sents sovint que la clàssica no va bé i que cada vegada té menys públic. Emsembla un error voler recórrer als crossovers amb el pop com a solució. La clàssica encara té un gran paper, només hem de trobar la manera d’ensenyar-la, comunicar-la; cal adaptar-se a les noves generacions. Per la seva gran capacitat de comunicació. Fins i tot quan escrivia una peça complexa sempre hi donava una expressió, un caràcter, una dimensió des de la qual es dirigia a tothom. Sí, perquè utilitza diferents gèneres, tradicions, contextos...com si Bach hi representés no totes però sí moltes de les diferents músiques de la seva època i del passat; músiques de tot nivell de dificultat. És un intent de síntesi de totes les músiques possibles: profanes, gairebé d’entreteniment, però també d’alt significat espiritual. Té aquest sentit universal. Són composicions que creen un total, un món musical. He volgut donar vida a la immensa diversitat d’aquesta música, que una fuga no s’assembli a l’altra, que peces amb referències potents es distingeixin de les abstractes. Cadascuna de les 48 peces ha d’oferir la pròpia veritat. N’hi ha que pertanyen a antigues tradicions de la polifonia, d’altres molt de moda i altres d’originals, que miren al futur. De vegades necessito passar temps amb la música que reflecteix la diversitat del món. I això està compost per un arquitecte que mostra la diversitat de manera poderosa.Emfascina, vull dedicar temps de la meva vida a la música que expressa coses d’una manera constructiva.ENTREVISTA Pierre-Laurent Aimard, pianista, interpreta ‘El clavecí ben temperat’, de Bach
Vostè va aconseguir una cosa tan insòlita com convertir Bach en un supervendes. Formava part del més venut a iTunes. Quina lectura en fa?
Per què encaixa Bach, tan complex i perfecte, en aquests temps caòtics que vivim?
El clavecí ben temperat... un cosmos musical infinit?
S’ha pres un temps sabàtic per afrontar aquesta peça, vostè. Quina és la seva aportació?
MARICEL CHAVARRÍA
La Vanguardia