stanford.edu

Els ocells han estat una part molt important de la meva vida. De fet, la majoria de compositors no han estat indiferents als seus cants, refilets o vocalitzacions. El compositor francès Paul Dukas els definia com uns “grans mestres”.

Vivaldi fou un dels primers en utilitzar-los. En el seu concert per a flauta conegut com Il cardellino (La cadernera), imita el so d’aquesta au. A més, a L’estiu de Les quatre estacions imita el cucut, la tòrtora i, de nou, la cadernera. No cal dir que Beethoven, en la seva Pastoral, fa una magistral descripció de la natura, introduïnt els ocells en el segon moviment de la simfonia, l’Andante molto mosso, imitant el rossinyol, la guatlla i el cucut, que són representats simultàniament per la flauta, l’oboè i el clarinet. Molts més exemples es podrien esmentar, en especial en obres del període romàntic, fins arribar a la figura del francès Olivier Messiaen, que va utilitzar el cant dels ocells en nombroses obres seves, amb una certa predilecció per la merla, que es converteix en un element essencial en el seu famós Quatuor pour la fin du temps. Messiaen es considerava tan ornitòleg com compositor.

Efectivament, “uns grans mestres”, com deia Dukas, sobretot pel que fa als registres aguts i sobre-aguts. Gairebè sempre, si parlem de música, són imitats per la flauta, l’oboè, el clarinet, de vegades pel fagot, i d’una manera especial pel violí, ja sigui sol o formant part de la família de l’orquestra simfònica. Que els ocells han estimulat als compositors és més que evident. Són els animals més “musicals” de la natura, i no només per les seves inimitables vocalitzacions i refilets absolutament particulars, sinó també i sobretot per la qüestió rítmica. Els ritmes són tan variats i sorprenents que ocuparien tot un tractat, de mai acabar…

Encara un darrer exemple, d’una obra del Romanticisme que trobo genial i molt important. Es tracta del tercer moviment del Concert per a violí i orquestra de Felix Mendelssohn, l’Allegro molto vivace. Ja només començar aquesta part del concert, el violí solista fa d’ocellet, amb un senzill arpegiat de semicorxeres ascendent. Li serveix com a introducció del tema principal, que és una claríssima evocació virtuosística d’un ocellet cantaire. Tot el moviment, incloent-hi la fusta (flautes, oboès, clarinets i fagots), i la corda sencera, és com una persecució contrapuntística, amb constants preguntes i respostes, en un clima que respira natura per tots els costats. El concert, que està escrit en la tonalitat de mi menor, aquí es converteix en Mi Major gràcies a aquest moviment festiu, alegre i d’un enginy únic.