Escapçament de les aportacions publiques, dèficits galopants, programacions retallades, estructures anquilosades, reglamentacions absurdes, funcionament poc eficient, conflictivitat laboral, inestabilitat institucional... Aquests són alguns dels mals que afecten, des de ja fa massa temps, la majoria de teatres d’òpera d’Itàlia. El país que va donar llum al gènere veu com agonitza, en un melodrama enrevessat que és difícil saber si acabarà derivant en tragèdia.

Prenguem com a exemple la capital italiana, amb un Teatro dell’Opera de Roma que des del 2008 havia aconseguit captar l’atenció internacional gràcies a la presència regular d’un pes pesant com Riccardo Muti, que hi dirigia dues produccions per temporada. Un atractiu artístic que no va evitar que el teatre acumulés un dèficit voluminós (12,9 milions d’euros només el 2013) i estigués amenaçat per vagues, com les que van fer que La bohème de Puccini, representada a l’estiu a les termes de Caracal·la, anés acompanyada d’un simple piano. Fart de la inestabilitat, Muti va decidir cancel·lar els seus compromisos amb Roma, incloent-hi l’anunciada Aida de Verdi amb què havia d’inaugurar la temporada 2014-15. Irònicament, com a director honorari vitalici, el seu nom continua apareixent en els programes.

Dimissions i acomiadaments

Aquesta va ser la més sonada de les dimissions artístiques que es van estendre pels teatres d’Itàlia: Nicola Luisotti també plegava del Teatro San Carlo de Nàpols, Daniele Rustioni no renovava al Teatro Petruzzelli de Bari i Gianandrea Noseda es preparava per fer les maletes del Teatro Regio de Torí per desavinences amb el superintendent, una decisió de la qual ja s’ha fet enrere.

L’anunci de Muti va accelerar els esdeveniments a Roma. En una mesura amb pocs (o cap) precedents, la direcció del teatre va decidir acomiadar tota la plantilla de l’orquestra i el cor, 182 persones en total. La intenció era aconseguir un estalvi de més de 3 milions d’euros per evitar el tancament del teatre i funcionar, en el futur, amb masses estables externalitzades. La sacsejada va ser forta i, de retruc, el desenvolupament de la temporada es va veure amenaçat per les previsibles mobilitzacions sindicals. Al final, direcció i treballadors van arribar a un acord que implica retallades salarials, sobretot en els complements -pel fet de tocar a l’aire lliure, per exemple-, i un augment de la productivitat -per conveni, els dimarts no es podien fer ni assajos ni representacions-. I és que un dels problemes endèmics de molts teatres italians és disposar d’estructures de personal molt grans per a una activitat artística desproporcionadament reduïda.

Firmada la pau, la temporada a Roma va poder començar no amb l’esperada Aida sinó amb Rusalka. Una tria curiosa, ja que l’òpera de Dvorák, sens dubte una obra magistral, no té, ni de bon tros, el ganxo a taquilla de l’òpera verdiana. Potser la decisió es va basar en criteris d’estalvi, ja que el pressupost de què disposava Denis Krief per al muntatge era d’uns magres 50.000 euros. Krief va fer de tot -director d’escena, dissenyador de decorats, vestuari i il·luminació- en una proposta de gran austeritat visual i marcada òptica psicològica, sobre el despertar a la vida adulta i a la sexualitat de la jove protagonista. Svetla Vassileva era una Rusalka de seductora feminitat, Maksim Aksenov un apassionat Príncep, Steven Humes un Vodník més humà que amenaçador, Larissa Diadkova s’ho va passar pipa fent de la bruixa Jezibaba i Michelle Breedt era una insidiosa Princesa Estrangera. Eivind Gullberg Jensen va dirigir amb bon pols les fins feia poc amenaçades forces estables del teatre.

Nova etapa a Milà

La Scala de Milà és, amb La Fenice de Venècia, la institució operística més estable d’Itàlia. Davant les retallades de les aportacions públiques, Stéphane Lissner ha aconseguit en els nou anys que ha dirigit el teatre augmentar els recursos propis (taquillatge i mecenatge), que han arribat a suposar el 63% dels ingressos. Nou responsable de l’Òpera Nacional de París, el gestor francès ha cedit el timó de la Scala a l’austríac Alexander Pereira, que va deixar abans del previst la intendència del Festival de Salzburg.

La transició no ha sigut fàcil. Pereira ha introduït canvis en la programació que Lissner havia previst per a l’Exposició Universal de Milà del 2015. La polèmica, però, va saltar quan Pereira, abans d’assumir oficialment el càrrec, va comprar (a bon preu, segons ell) algunes de les produccions que havia impulsat a Salzburg, una decisió que no va agradar gens ni mica als responsables polítics de la Scala. Com a conseqüència, el seu contracte ha estat limitat a només un any, durant el qual Pereira espera fer mèrits per poder continuar.

Durant l’etapa dirigida per Lissner, Daniel Barenboim ha sigut un dels puntals artístics de la Scala. La seva última inauguració de temporada com a director musical va ser amb un Fidelio de Beethoven excepcional, justament, per la seva direcció. Molt ben defensada per cor i orquestra, va ser una versió densa, profunda, intensa, amb un nítid contrast entre la foscor que amenaça els protagonistes i l’alliberadora llum conclusiva. El muntatge de Deborah Warner jugava les mateixes cartes en una actualització del tot pertinent. El repartiment va estar dominat per l’abrusadora Leonore d’Anja Kampe, al costat d’un líric Klaus Florian Vogt (Florestan), un impecable Kwangchul Youn (Rocco) i un emfàtic Falk Struckmann (Pizarro). Malgrat tot, a Itàlia se segueix fent bona òpera.