Aquesta va ser la proposta singular de la nova actuació de l’Orquestra del Montsalvat. De fet, es tractava de l’arranjament d’un arranjament, ja que la formació dirigida per Francesc Prat va presentar una selecció per a orquestra de corda a la qual es va afegir, en algunes àries i recitatius, l’expressiva veu del tenor David Alegret. Ningú bé del cap pretendrà que aquesta versió és una alternativa a l’original (tot i que Haydn mateix la va lloar), i l’esclat de la llum, un dels moments més genials de l’obra, n’evidenciava els límits. Però sí que va ser un bon vehicle perquè la corda del conjunt, liderada amb empenta per la concertino Elisa Citterio, realitzés un treball d’escolta mútua i equilibri que només pot ser beneficiós.

La proximitat que imposa la Sala Pau Gil del Recinte Modernista de Sant Pau comporta un so cru que no permet dissimular errors o esgarrinxades, i n’hi va haver. Però la dinàmica direcció de Prat, unida a l’entusiasme comunicatiu dels músics (només calia veure el violoncel·lista Amat Santacana), van fer que, en algun moment fugisser, creguéssim que aquella era la Creació de veritat. Amb aquest concert, l’Orquestra del Montsalvat dóna per tancada la fase fundacional. Un projecte tan engrescador i necessari (una formació que abordi el repertori romàntic amb instruments i criteris històrics) bé mereix continuïtat.