Cerca de notícies

Enquesta

Clàssica (Ana María Sánchez al Liceu)

28/3/2004 |

 

La soprano alacantina Ana María Sánchez s'ha convertit en una de les intèrprets habituals del Liceu dels últims anys. De fet, podria afirmar-se que, havent-hi debutat l'any 1995 (a l'època, doncs, del Liceu exiliat en altres teatres) amb La forza del destino i havent participat més recentment en els muntatges de Don Carlo i Un ballo in maschera, ara és la intèrpret verdiana més recurrent del teatre, tot i que ara s'hi representa un Macbeth sense la seva presència. De fet, les turbulències de Lady Macbeth potser exigeixen un altra mena de soprano més temperamental i fins amb una veu més intensament i tèrbolament dramàtica. Això perquè Ana María Sánchez és la transparència lírica, la delicadesa sense estridències (fet que s'agraeix, tot i que el públic a vegades premia l'exhibició cridanera dels aguts), la veu clarament agradable que no inquieta. D'aquí, també sembla una intèrpret d'heroïnes amb bons sentiments. El cas és que ens hem referit a Giuseppe Verdi perquè, fidel al compositor, la soprano va fer-lo present en el seu primer recital de lied en solitari al Liceu. De fet, la soprano va començar amb Verdi, com si volgués vindicar les cançons de cambra d'un compositor justament cèlebre per la seva grandesa operística. En tot cas, ho va fer amb sensibilitat i convenciment abans de cedir protagonisme al pianista Enrique Pérez de Guzmán, que va interpretar la Paràfrasi d'un concert sobre Rigoletto, un exercici de Franz Liszt a partir de l'òpera de Verdi que potser exigia més fantasia.
Ana María Sánchez va tancar la primera part del concert amb cinc cançons de Richard Strauss (entre les quals la commovedora Morgen) que expressen amor pel mateix sentiment de l'amor. Strauss és una de les manifestacions d'excel·lència del lied i la soprano alacantina va expressar-lo amb estima, però potser va faltar-li profunditat per dur a l'emoció. En canvi, en la segona part, va treure el màxim partit a diverses cançons d'Enric Granados (de la Colección de tonadillas, d'ambient «goyesc» i inspiració popular), Eduard Toldrà (Madre, unos ojuelos vi, inspirant-se en un poema de Lope de Vega, i dues prou belles cançons catalanes d'efervescència primaveral: Abril i Maig) i Joaquín Turina (Poema en forma de canciones, a partir de poemes florits de Ramón María de las Mercedes de Campoamor). Amb tots els respectes, però, els tres compositors no són l'excel·lència de Strauss, de manera que el concert va derivar cap a la discreció. La recepció del públic va ser cordial, però no entusiasta fins que la soprano va començar la tanda de «bisos»: una miscel·lània on va combinar-se el fado (exquisidament interpretat), la cançó caribenya de Montsalvatge, l'ària operística i, de manera inevitable, la sarsuela.

Imma Merino
El Punt