El tenor peruà va combinar òpera i missatge en un concert especial que buscava en primer lloc visibilitzar la cúpula de Miquel Barceló i, en segon, commemorar el dia internacional dels Drets Humans. Aprofitant l’ocasió, Flórez va recordar que els drets que a ell personalment més li ressonen són el 25, el 26 i el 27: el dret dels nens a la protecció social, a l’educació i al gaudi de les arts. Dit això, va agafar la seva guitarra i va arrencar a cantar l’emblemàtica “Solo le pido a Dios... que el dolor no me sea indiferente...”, de l’argentí León Gieco.

“Tenia 14 anys quan vaig escoltar aquesta cançó per primera vegada, però el seu missatge em va arribar tan endins que vaig decidir fer tot el que pogués per canviar el que no m’agrada d'aquest món. La meva única eina és la música. I que poderosa ha demostrat ser per creuar fronteres, especialment les de la ment i el cor”, va dir el cantant als ambaixadors de l’ONU. L’estaven retransmetent en televisions de mig món.

“No, no em sento un activista –afegia el divo davant la premsa–; sóc un artista que fa el que pot perquè va descobrir que la música pot transformar la societat. Quan vaig veure el sistema d’orquestres a Veneçuela, la manera en què els donava una oportunitat als nens en situació de vulnerabilitat, em vaig proposar de fer-ho també. Però necessitem arribar a més nens, necessitem més orquestres”.

La fundació espanyola ONUart, que presideix Miguel Ángel Moratinos, l’havia convidat a celebrar un concert sota la cúpula de Barceló, aquest tresor amagat del qual Hillary Clinton es preguntava: “Com podeu tenir-la tan ben guardada?”. L’exministre espanyol s’havia proposat de mostrar-la al món, i res millor que un Concert per la pau que es veiés a Eurovisió i altres continents. I que fins i tot pogués convertir- se en el concert de Nadal, ja que la seva vocació és continuista. Però per fer-ho calia una estrella. Si fos possible, compromesa. Y Flórez hi té la mà trencada: el 2012 va ser nomenat ambaixador de la Unesco i el 2011 va iniciar el projecte de la seva fundació Sinfonía por el Perú, amb el qual ja ha tret 2.000 nens del carrer. Una aventura que imita amb fons privats el que a Veneçuela és marca del govern: el Sistema d’orquestres juvenils i infantils del mestre Abreu –present en el concert– que ja té rèpliques a Itàlia, a Escòcia... i potser aviat a Espanya (si continua endavant amb la deriva de la música a les escoles).

ONUart instaura un concert anual per donar visibilitat a la cúpula de Barceló

Aquí hi ha la paradoxa: mentre al primer món els governs decideixen que la música no és una assignatura de primera necessitat a les escoles, a l’ONU, un número u de la lírica com Juan Diego Flórez els demana als ambaixadors: “Sisplau, construïm fins i tot més escoles de música, omplim la terra d’orquestres i cors, i cantem junts una Simfonia pel món”. A quin costat s’hauria de situar Espanya, entre els països que ajuden o entre els ajudats? No resulta fàcil organitzar un esdeveniment així a l’ONU. El primer requisit va ser reunir el suport de més de tres ambaixadors. Flórez el va resoldre convidant cantants de tres països diferents: la soprano sud-africana Pretty Yende, l’egípcia Fatma Said i el baix rus Serguei Artamónov. Entre tots quatre van repassar ahir una dotzena de moments estel·lars de l’òpera, com aquest duo Linda, linda, de Linda di Chamounix que va fer amb Pretty Yende, o Nuit d’hyménée que va interpretar junt amb la bella Fatma Said com a Romeu i Julieta.

Flórez va anar escalfant l’ambient a mesura que s’acostava el Sólo le pido a Dios. El mig miler d’ambaixadors i convidats levitaven als seus pupitres –és una sala de reunions, encara que amb magnífica acústica– a Una furtiva lagrima. I encara més amb Pourquoi me réveiller, del Werther de Massenet, amb el digne acompanyament d’aquesta flamant Harmony Symphony Orchestra de 54 joves d’entre 10 i 35 anys dirigida per l’espanyol Pablo Mielgo.

I és que el poder de l’òpera es desborda quan se’l desubica. Després d’elevar el públic al setè cel –el vuitè, si comptem la matèrica cúpula de Barceló–, l’elenc va entrar en cançons tradicionals de les seves respectives cultures: l’òpera havia estat el amarat d’alcohol... i ara arribava la xeringa social.