La nit del Real va tenir alguna cosa de greu comiat i festa, no ja pel fet que es tractava d’un concert que honrava la figura de Montserrat Caballé, “un dels més grans noms de la lírica mundial”, en expressió de Luis Gago, una artista capaç de pontificar en personatges de repertori variat, sinó perquè en l’aire es respirava també l’adéu a una època, una era en què el nom dels cantants d’òpera transcendia títols i compositors i s’elevava com a veritable reclam dels teatres lírics i icones culturals mundials.

Com l’escalafó taurí o l’star system del Hollywood clàssic, el divisme operístic serà recordat, d’acord amb els costums nostàlgics que freqüentem els homínids, com una irrepetible edat daurada. Amb la retirada dels escenaris de Montserrat Caballé, que va acudir emocionada a l’homenatge que li tributava el Teatro Real en les veus de les sopranos Ángeles Blancas, Irina Txurilova, Mariella Devia, Ann Petersen, Jessica Nuccio (substituïa Maria Agresta, que va ser baixa per malaltia) i la seva pròpia filla, Montserrat Martí, s’acomiada l’última gran diva de l’òpera mundial.

Els accelerats temps, els gustos musicals, l’avenç de l’esnobisme, el progrés de la cultura..., són innombrables les raons que podrien assenyalar-se com a responsables d’haver posat fi a l’època dels grans divos, però el cas és que avui pesen molt més les obres que els noms, i si potser alguna cosa ha vingut a ocupar l’espai deixat pels neons dels cantants han estat els grans directors artístics responsables dels muntatges. Són els Wilson, Bieito o Mortier els que col·loquen avui el seu nom a continuació del de Mozart, Verdi o Wagner i també els que acaparen els debats –sovint acarnissats en les vehements fílies i fòbies que convoquen– del públic especialitzat i la crítica musical. Va ser precisament un director d’escena, Emilio Sagi –que va dirigir la Caballé en diverses ocasions a Madrid– l’encarregat d’oficiar de mestre de cerimònies en la solemne ocasió. Després del seu elogi va venir la projecció d’una interpretació de Sposa son disprezzata, del Bajazet de Vivaldi, gravada a Caballé el 1979 sobre aquest mateix escenari, un vídeo que va posar dret tot el teatre durant un càlid minut, davant l’emocionada soprano. Va ser una arrencada electritzant per honrar la que, com assenyala Joan Matabosch, director del Teatro Real, no només ha de ser respectada per les seves increïbles qualitats vocals i per la seva perfecció tècnica, sinó per haver estat “un dels pilars de la supervivència de l’òpera a Espanya durant els difícils anys seixanta i setanta”. Per això, el programa, sota la direcció musical d’Álvaro Albiach i José Miguel Pérez-Sierra, no només va recórrer als èxits o a les peces predilectes, sinó també a òperes de Bellini i Donizetti, l’exhumació de les quals devem a Caballé. Wagner, Richard Strauss, Charpentier, Puccini i, per descomptat, Verdi, que tantes vegades va interpretar a Madrid, completaven un programa que tancava un enregistrament del seu Casta diva, de la Norma de Bellini, peça que, en paraules de Matabosch, “deixa les coses prou clares: ens trobem davant una de les artistes més extraordinàries de la història de l’òpera”.