El baríton Bryn Terfel es va quedar de pedra quan un vianant el va reconèixer per un carrer de Boston. El més normal és que la gent comuna conegui divos com Plácido Domingo, el desaparegut Luciano Pavarotti o, si som molt generosos, la soprano Anna Netrebko. Però no a un fornit gal·lès amb camisa de llenyataire la fama del qual es limita sobretot a la Gran Bretanya. El motiu que el seu rostre de sobte sigui global és que ha participat en òperes retransmeses en cinemes i cadenes de televisió de tot el món. L’òpera i el ballet han començat a superar la barrera física dels teatres.

El que fa només cinc anys tan sols era un experiment per als molt melòmans –la retransmissió d’òpera en directe a les sales de cinema– avui és un fenomen imparable. La distribuïdora Rising Alternative, per exemple, ha exhibit funcions a 2.700 cinemes de 44 països; la Metropolitan Opera de Nova York ja arriba a la 9a temporada del Met Live HD a 2.080 sales de 68 països, i la Royal Opera House distribueix els seus muntatges a 1.500 sales de 40 països.

D’alguna manera, la lírica segueix els passos del futbol. Igual que els milions de seguidors del Barça que hi ha repartits per tot el planeta no poden permetre’s el luxe d’assistir en directe als partits, els fans de Plácido Domingo tenen molt difícil seguir en directe les seves representacions.

En tots dos casos no es tracta només d’un problema motivat per la distància, sinó també de la barrera infranquejable que per molta gent suposen els preus de l’òpera i el futbol.A més d’una tercera raó: l’aforament limitat de teatres i estadis.

Una altra cosa és el gaudi de l’experiència. L’aficionat al futbol s’ha acostumat a gaudir del seu esport a la pantalla. Fins i tot quan assisteix a un partit en directe sent un cert fastigueig quan no pot veure repetit el gol que s’ha perdut perquè estava mirant on no tocava. El dubte ara és si una òpera vista en una sala de cinema, per molt bo que sigui el sistema de so i per molta nitidesa que tingui la imatge, encomana l’emoció de les veus igual que en un teatre. “És una experiència diferent. Al cinema pots acostar-te als cantants.

fixar-te amb els detalls, gaudir de l’expressió, dels seus dots actorals; fins i tot pots visitar l’espai que hi ha darrere de l’escenari. Jo afirmo que són experiències complementàries. No es fan la competència”. Ho afirma Kasper Holten, director artístic de la Royal Opera House de Londres. Per Holten, les retransmissions permeten al seu teatre compartir amb el món el privilegi de programar una òpera amb divos com Jonas Kaufmann o Netrebko. “La Royal no pot viatjar a totes les ciutats del món, però tenir un públic tan ampli és un al·licient que alimenta encara més la passió”. Pensarà una mica el mateix Messi quan avui al Camp Nou sigui conscient que l’estan veient a mig planeta? Coincideix en això el director del Met. “Diria que en el 99% de les ocasions, els cantants fan la seva millor funció quan saben que els estan veient centenars de milers de persones –opina Peter Gelb–. Ni tan sols no els importa cantar en la funció de les 13h, quan possiblement la seva veu no està tan preparada, però des de Nova York podem emetre en directe per a una àrea geogràfica enorme, que va de la costa oest fins a Moscou i Jerusalem”.

Quan va accedir al càrrec fa nou anys, Gelb va entendre que “l’única manera de salvar un art que està envellint era reconnectant amb una audiència més popular. El cinema era part de l’estratègia. “A més, es tractava d’arribar a les escoles. Així doncs, vam pensar en òperes amb una temàtica que es pugui associar a les matèries d’estudi a l’escola ... El resultat és que als xavals a Nova Orleans, el professor els parla de l’òpera i després van al cinema a veure-la”. Pensant en el públic, l’estratègia, defensa Gelb, és que la retransmissió sigui en directe. “L’òpera –sosté– és com els esports, la gent vol veure-la a temps real. Els artistes són una mica com gladiadors arriscant la seva reputació, utilitzant el seu cos com a instrument. La gent vol veure si Juan Diego Flores aconsegueix els nou do de pit a La fille du régiment”. Però la retransmissió en cinemes també té els seus inconvenients. L’òpera és un espectacle viu i molt participatiu: els aplaudiments, els bravos, les esbroncades o els silencis formen part del xou. “No poder ovacionar el cantant o, al contrari, no poder insultar- lo per no haver estat a l’altura perquè no se’l té davant, sinó a milers de quilòmetres de distància, és una cosa que alguna gent pot trobar a faltar, ja que ha estat sempre una manera quotidiana de formar part de l’esdeveniment”, afirma el crític musical Jordi Maddaleno.

En la mateixa línia, Roger Alier, crític de La Vanguardia, assenyala que “el veritable artista només l’aprecies de debò al teatre, on no hi ha gat amagat. Només llavors veus si té una veu timbrada, gran, de quin color... Cecilia Bartoli, per exemple, té una veu petita i pot decebre al teatre, però és la reina del màrqueting. En canvi, amb Alfredo Kraus passava al contrari”. “Igual que existeix la fotogènia –afegeix Alier– existeix la fonogènia, i hi ha veus que en viu són meravelloses i no tant al disc, i al revés”. Tot i això, tant l’un com l’altre admeten que les retransmissions són un regal per als aficionats, ja que permeten estar al dia del més rellevant que es fa al món. I en el cas de Barcelona, amb un valor afegit: els qui veuen òpera al cinema poden gaudir d’artistes “els caixets dels quals ja no podem permetre’ns aquí”, apunta Maddaleno.

Un altre avantatge, segons l’opinió de Bàrbara Berini, encarregada del negoci de Rising a Espanya i Llatinoamèrica i exresponsable del departament audiovisual del Liceu, és la possibilitat d’ampliar el públic de l’òpera i el ballet: “Un estudi de mercat que vam fer fa un parell d’anys indicava que el perfil de l’espectador dels cinemes és molt semblant al de l’òpera, però ens deia que també s’hi apunta gent jove que veu una manera d’acostar-se a aquest art a preus molt assequibles. Quan retransmetem dansa, per exemple, les sales s’omplen d’estudiants de ballet”. Mentre la Royal i el Met operen com a productors i distribuïdors del seu producte, Rising distribueix en cinemes títols d’òperes com París, Berlín, San Francisco, Salzburg o Viena. D’aquesta última retransmetrà el 20 de desembre un Rigoletto amb Piotr Beczala.