La Madama Butterfly (Baula / Edelvives) de Lacombe és una obra de gran format que s'obre com un quilomètric biombo japonès. En una cara hi desenvolupa dos actes. Un, de text, en el qual fa parlar Pinkerton en primera persona i descobreix els seus remordiments per haver abandonat aquella «papallona que havia de ser seva fins i tot a costa de trencar-li les ales». I un altre on els sentiments de Butterfly afloren a través de les simbòliques il·lustracions de l'innovador Lacombe. «És l'espera de la dona boja d'amor per l'home que mai arriba, que manté l'esperança que tornarà, fins que descobreix que no ho farà i sap que no pot fer cap altra cosa que morir», constata durant una escapada a Barcelona. A l'altra cara, com un tercer acte operístic, l'autor uneix els protagonistes en un delicat i bell fris que es desplega com les ales de papallona, amb traços blaus a llapis i aquarel·la, com les porcellanes nipones.

Capaç d'imprimir la seva icònica personalitat a obres tan dispars i brillants com Els amants papallona, Genealogía de una bruja, L'herbari de les fades, el pop-up Contes silenciosos o les seves versions de Nostra senyora de París, de Victor Hugo, i dels contes de Poe, Lacombe exposa les intimitats de la creació de Madama ­Butterfly fins a l'1 de març al museu Abc de Madrid.

SENSACIÓ DE VERTIGEN / Per copsar els remordiments de Pinkerton, que «reflecteix la mentalitat colonial dels Estats Units de sentir-se autoritzats per arribar a un país i emportar-se el que els interessa», l'il·lustrador va recórrer a la novel·la de Loti. «Les seves obres són com llibres de viatges i, a través dels seus ulls, els d'un americà de la seva època, veiem com va conèixer el Japó de principis del segle XX. Era un autor molt obert i comprensiu respecte a cultures de l'Orient i l'Àfrica, però curiosament no va entendre la japonesa», opina. Davant el text, contraposa la versió en imatges de Butterfly. «Simbolitza la distància entre tots dos i la incomunicació que els provoca no conèixer la llengua i la cultura de l'altre. Per això conflueixen tots dos en el desplegable, metàfora de la història».

Són 10 espectaculars metres que difícilment es poden obrir d'una tirada en una casa. «Reflecteix el sentiment del que és l'òpera, on tot és gran, exagerat, extremat. Les veus, el maquillatge, les llums, la durada. Volia transmetre aquesta sensació de vertigen». Vertigen que, segur, també destil·laran els seus pròxims treballs: la història d'amor entre Leonardo da Vinci i el seu deixeble Salai, el diari secret de Maria Antonieta i l'òpera Carmen.