ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de notícies

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Verso

NOTÍCIA

Javier Perianes: “L’important no és anar a una gran sala, sinó tornar-hi”

1/12/2014 |

 

 


Situat ja entre els referents espanyols del piano, Javier Perianes (Nerva, Huelva, 1978) debuta demà a Palau 100 amb un recital en què no es limita a presentar el seu últim treball discogràfica sobre Mendelssohn (Romances sin palabras) sinó que afegeix les seves Variaciones serias i el seu Preludio y fuga en mi menor i les combina amb sonates de Beethoven (12, 27 i 31). Present a les principals sales del món, aquest pianista de personalitat desbordant tornarà la pròxima temporada al Barbican de Londres amb el projecte dedicat a Grieg que acaba de gravar amb la Simfònica de la BBC dirigida per Sakari Oramo.

Com construeix aquest inusual programa Mendelssohn versus Beethoven?

És una idea compartida amb Luis Gago, amb qui dissenyo tant el programa del disc com els recitals de presentació. Volíem posar en relleu el tractament de Mendelssohn i Beethoven, començant per exemple la segona part del concert amb l’Opus 90, la número 27, que és una sonata en certa manera en honor i record a Mendelssohn. És un programa dur, exigent, però que té una unitat.

Aquest exercici d’analitzar les influències d’uns compositors en d’altres, com ja va fer amb Chopin i Falla, és un exercici de comprensió per al públic o una preferència personal?

El moment de l’artista que toca un cert repertori per una qüestió estètica o perquè potser senzillament li agrada ja ha passat. Jo sempre he tingut intenció, inclinació i inquietud per fer programes que tinguin sentit, que proposin a l’oient una espècie de viatge. No pretenc formar ningú ni llançar un missatge de “mira que ben estructurat t’ho dono perquè ho puguis entendre”. El públic ja és intel·ligent per captar matisos. Però m’ha resultat interessant jugar amb les influències i també amb els contrastos. Un programa ha de ser alguna cosa més que un grup d’obres reunides.

Vostè sent una gran admiració per qui va ser el seu mestre de piano, Josep Colom. S’impregna de la seva manera de fer?

DECÀLEG “El meu discurs l’he basat a asseure’m davant de les 88 tecles i fer-ho amb honestedat”

Colom és una font d’inspiració per a tota una generació de pianistes i músics espanyols. Ha prioritzat la coherència i la qualitat amb majúscules en tota la seva carrera. La meva admiració és màxima i l’estimo, però això no m’impedeix de ser imparcial quan penso que és possiblement un dels pianistes espanyols vius més rellevants. Un altre mestre a qui admiro en l’art de programar és el director Josep Pons, mestre en el maridatge de les obres, en crear contrastos.

La de Colom és una carrera antimediàtica. Comvol vostè que sigui la seva?

No m’ho he planejat mai. Això no és una cosa que t’asseguis a dissenyar amb el teu agent internacional, amb un paper i un llapis. Tot el que ha anat succeint ha estat un procés natural, afrontant els reptes un darrere l’altre. I les decisions les prens segons el teu criteri: he de dir que no a aquest repertori, renunciar a aquestes dates, etcètera. És un càlcul més humà que de carrera professional. I evidentment que la meva carrera no s’ha basat mai en la imatge. No faig dos metres ni sóc George Clooney. El meu discurs l’he basat a asseure’m davant de les 88 tecles i fer-ho de la manera més honesta.

Després de tocar a grans sales i amb grans directors d’orquestra, què és el següent?

Si m’haguessin dit fa un temps que hauria tocat a Boston o París, o amb la Filharmònica de Viena... o que tindria una carrera discogràfica com la que tinc, amb projectes amb Harmonia Mundi fins al 2018, hauria pensat que era broma. Li diré que continuo treballant amb la mateixa honradesa i que estudio molt més que abans. Perquè t’exigeixes més a tu mateix, penses que hauràs d’estar més ben preparat que fa uns anys, no? Perquè l’important no és haver anat a una sala gran sinó tornar-hi, que després d’haver estat vulguin que tornis.

El seu repertori és ampli, però no s’ha optat pels compositors russos. No li convenen?

Vaig tocar fa molt de temps el Concert núm. 2 de Rakhmàninov. I de fet el meu debut amb l’OBC va ser amb el concert de Scriabin. No ho descarto en el futur, però no ho pots fer tot alhora. Els projectes discogràfics també marquen l’agenda i el calendari.

 

MARICEL CHAVARRÍA
La Vanguardia

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet