Cerca de notícies

Enquesta

Òperes bèl·liques

27/3/2004 |

 

L'argument és propi d'una telenovel·la amb guionistes que han perdut el senderi: Tiridate, el rei d'Armènia, desitja intensament Zenobia, l'esposa de Radamisto, el germà de la seva pròpia muller, Polissena, i per aconseguir-la no dubta a prendre com a hostatge el seu sogre, Farasmane, rei de Tràcia, així com a declarar la guerra i assetjar la ciutat on l'objecte del seu anhel es refugia. La sinopsi, de fet, pertany a Radamisto, la primera òpera que Händel va compondre per a la Royal Academy of Music, el 1720, subjecte d'una nova producció a l'Òpera de Zuric (dia 20). Claus Guth sembla tenir una predilecció especial per retratar famílies disfuncionals, com es pot comprovar en els magnífics muntatges d'Iphigénie en Tauride de Gluck i Fierrabras de Schubert, les dues també representades a la ciutat suïssa (tot i que la primera es va estrenar al Festival de Salzburg). Sense arribar a les mateixes cotes, aquest Radamisto com a mínim ofereix un bon acostament a una òpera que en Tiridate té un dels dolents més dolents de la literatura operística ("Non cedo all'amore, non cedo all'onore, non cedo alla virtù!" declara aquest monarca envoltat de pinxos mafiosos vestits de negre) tot i que, convencions obliguen, al darrer minut es penedeix de totes les seves malifetes.
GUERRA DOMÈSTICA
Dos espais idèntics, blancs, emmirallats, amb munts de portes i amb un revers escrostonat, en continu moviment giratori, són el marc on Guth situa aquest laberint de sentiments contradictoris propi de l'òpera barroca. La seva Personenregie és acurada al mil·límetre, jugant un altre cop amb la idea del doble que mostra les pulsions o desitjos secrets dels personatges, la qual cosa li permet oferir perspectives diverses a l'estructura tradicional de l'ària da capo. Aquest recurs, tanmateix, té els seus perills, com l'abús de les figures congelades mentre un personatge canta la seva ària, el subratllat obvi del que la música ja diu o la caiguda en un humor dubtós (millor l'escena de Polinessa fent la maleta que els excessos histriònics del cortesà Fraarte). Una curiositat, Guth també creu com Bieito que les conspiracions es fan als lavabos, això sí, no asseguts als vàters. L'aspecte més remarcable de la proposta escènica, però, és el pessimisme que contradiu el lieto fine obligatori: com del laberint, no hi ha sortida d'aquesta implacable guerra domèstica, i l'obra acaba amb la mateixa imatge amb què ha començat, un banquet familiar amb Tiridate tornant a posar la mà a Zenobia. D'aquí a Crónicas marcianas.
L'Òpera de Zuric, un teatre amb unes dimensions ideals per a l'òpera barroca, compta amb el seu propi conjunt d'instruments originals, l'orquestra La Scintilla, de la qual William Christie va obtenir un so sumptuós, de gran calidesa i sense por a exacerbar els contrastos dinàmics i colorístics. El director francès (des del 1995 aquest nadiu de Buffalo té la ciutadania del país veí) va optar per la segona edició de la partitura, amb diversos canvis de tessitura (el castrat Senesino va encarnar el rol protagonista, Tiridate va passar de tenor a baix) i en l'estructura de l'obra. Només un retret a Christie: permetre que l'única pausa trenqués en dos el segon acte; tota la resta només són elogis per una direcció enèrgica i elegíaca alhora, així com pel bon criteri d'optar per veus femenines per als rols estrenats per castrats i la fantasia adoptada en l'ornamentació dels da capo.
Marijana Mijanovic (Penelope de l'Ulisse monteverdià amb Christie, Giulio Cesare händelià amb Minkowski) té una veu no gaire voluminosa, però amb un preciós regust contraltístic emprat amb cura exquisida en les àries més intimistes de Radamisto com Cara sposa o Ombra cara, la qual cosa no vol dir que li manqués bravura en passatges com Perfido, di' a quell'empio tiranno. La seva estimada Zenobia va ser una Liliana Nikiteanu més irregular: al costat de zones mats en la veu i algun problema d'afinació hi va haver àries reeixides com Già che morir non posso o l'esquizofrènica Empio, perverso cor! Polissena es passa tota l'òpera patint el menyspreu del seu marit -encara que vam tenir el consol del timbre radiant de Malin Hartelius-, fins que s'hi torna amb caràcter a Barbaro, partirò, que la soprano sueca va traduir amb brillantor. Esplèndid el refulgent Tigrane d'Isabel Rey, Elizabeth Rae Magnusson va entrar sense problemes en el dibuix histriònic de Fraarte i Rolf Haustein va ser un paternal Farasmane. Només ens queda el dolent, un Reinhard Mayr de veu sonora que va baladrejar massa en els recitatius.
GUERRA D'OPERETA
Després de la guerra familiar, una guerra més inofensiva. Atenció, pregunta: quina ha estat la principal mancança de les recents interpretacions d'obres d'Offenbach a casa nostra? Un nivell de cant deficitari. Sí, és clar, sempre es pot argumentar que s'aposta abans pels aspectes teatrals que pels musicals, però on està escrit que un bon cantant no pot actuar? L'enèsima prova: La Grande-Duchesse de Gérolstein que el dia 21 tancava la seva sèrie de funcions a Zuric en un muntatge de Jürgen Flimm estrenat l'any passat a Graz. El nivell teatral i el musical van estar equilibrats en una representació que va generar no poques rialles sense comprometre mai les notes. La Grand-Duchesse de Gérolstein és, a més, una peça ben oportuna en el moment actual, a un any vista de la guerra d'Iraq, amb la seva sàtira sobre les ridiculeses dels estaments militars -tant de bo totes les victòries poguessin ser com l'obtinguda per Fritz, aquest soldat enlairat a general en cinc minuts: "on n'a tué personne, c'eût été mal!". Esclar que tampoc cal exagerar el caràcter subversiu d'un Offenbach que, al cap i a la fi, componia per a un públic burgès, ja que el pobre Fritz acaba ben atonyinat gràcies a les conxorxes de la cort. Jürgen Flimm ha escrit nous diàlegs, amb picades d'ullet massa fàcils a l'actualitat, i ha signat una posada en escena àgil -amb l'extravagant vestuari de Birgit Hutter com un dels principals atots- no exempta de mala llet (els personatges al començament immòbils com figurins, llançats al final de l'obra en un gran contenidor) que té en el final del primer acte un dels seus moments àlgids, amb la marxa d'un exèrcit penjat com vedells a l'escorxador. Tots som disposables per a la gran maquinària del poder.
El cronista mentia abans al parlar d'equilibri. Si hi va haver un element extraordinari sense pal·liatius en la funció va ser la direcció d'un Nikolaus Harnoncourt abillat de líder de banda militar que es va integrar de forma hilarant quan convenia en l'acció. Amb una orquestra reduïda i rendida sense condicions al seu gest, Harnoncourt va servir en safata d'or un Offenbach que va saltironejar, guspirejar, vibrar, bombollejar, electritzar i emocionar emdaladint amb milers de detalls les orelles menys predisposades. Marie-Ange Todorovitch va ser una Grande-Duchesse de seducció immediata i inevitable; Christoph Strehl, un Fritz de mitjans lírics mai compromesos per l'acció trepidant; Martina Janková, una Wanda de tendres accents;, Deon van der Walt, un mel·liflu príncep Paul (impagable la seva primera aparició, vestit de blanca núvia), i Andreas Winkler, Volker Vogel i Rudolf A. Hartmann uns maquiavèl·lics barons Puck, Grog i Népomuc. Honors especials per a Carlos Chausson, imprescindible en el gènere còmic, que va oferir un Général Boum de diabòlica bis còmica sense perdre mai el compàs tot i estar muntat... sobre patins de rodes! Guerres operístiques i no hazañas bélicas és el que ens fa falta.

Xavier Cester
Avui