Philippe Jaroussky torna al virtuosisme de Vivaldi en la gira que el porta avui amb la seva Ensemble Artaserse a L’Auditori (20.30h). El contratenor de veu angelical i carrera eclèctica –la d’una superestrella, la més influent de la seva generació– tornarà a brindar aquesta exquisida expressivitat i claredat vocal que li ha generat fans per tot el planeta, però de manera especial a Barcelona. Al Liceu ha generat les cues per a autògrafs més llargues que hagi tingut mai un contratenor. El seu tarannà simpàtic i natural té molt a veure amb aquesta atracció. Ho va tornar a demostrar fa tot just dos mesos, quan va fer parada a l’Oceanògrafic de València per oferir-se per a un experiment singular, el de compartir cants i xerrotejos amb un dofí beluga.

Avui ve a cantar peces de Vivaldi: Pietà, el seu nou àlbum. Peces com ara l’Stabat Mater i motets que el seu públic enyorava. Això és tornar a terreny segur?

Feia temps que volia fer un disc amb el meu propi grup. Ja vam fer junts Virutoso Cantatas, però aquest disc és l’inici d’una nova aventura, ja que és la primera vegada que dirigeixo un grup tan nombrós (20 músics que he anat escollint amb el temps) a la vegada que canto. I, sí, Vivaldi era un terreny segur per començar. Tenia una idea precisa del que volia fer amb aquesta música. Buscar un so senzill que vagi bé amb la meva manera de cantar, que és bastant senzilla també. Estic content. La primera vegada que el vaig sentir em vaig emocionar.

Després de 15 anys de carrera vostè diu que es troba a l’equador, havent eixamplat una mica la veu. Ha estat un treball mecànic o ho ha aconseguit a partir del sentiment?

PLANS FUTURS “Vull cantar menys repertori dels castrati i tinc una òpera nova amb Peter Sellars”

Pel sentiment i naturalment per la sensació que la veu ha de sonar a dins teu abans que a fora. Això és el més difícil que he experimentat. Quan ets jove tens tantes coses a demostrarli al públic –i el de la clàssica és molt exigent–... has de sonar fort, entonat, amb gust, ben articulat, amb un bon acting... I et pots perdre provant tot això, perquè estàs una mica fora de tu mateix. Ara no m’importa tant: puc admetre coses no tan perfectes però que portin un sentiment. Fins i tot en un disc. En el directe no és possible mantenir un nivell emocional elevat tota l’estona, però m’agrada estar sensitiu a l’espai, a l’acústica, a la reacció dels músics. És important escoltar els altres, perquè un moment màgic no s’aconsegueix en solitari sinó en la interacció amb els músics.

I té algun pla per a la segona part de la seva carrera?

Vull fer menys repertori dels castrati del que he fet fins ara. A més, tinc diversos projectes, una òpera dirigida per Peter Sellars per a dos cantants, molt íntima i especial. M’encanta. I naturalment vull fer més Bach. És el moment.

Fins ara no ho era?

Sempre m’ha fet por perquè tens la impressió que no pots assumir la perfecció de la seva escriptura, et penses que cantes com una merda i això pot castrar una mica la teva imaginació. Ara em sento més preparat per acceptar aquesta pressió i trobar el meu camí. I després tinc aquest projecte de música francesa, Opium [amb el qual tornarà al Liceu al març], que ha generat reaccions diverses. “Com és que canta això si no està escrit per a contratenors?”. Però m’hi sento bé. I en francès trobo una relació més íntima entre les paraules i la meva veu.