Una urbs de nou encuny que emergeix literalment del desert amb rutilants gratacels i boutiques de luxe no ho té fàcil per treure’s de sobre la imatge de Las Vegas, encara que al golf Pèrsic l’estètica religiosa no permet els casinos. I la dificultat és encara més gran quan el que es pretén és vendre’s com a destinació cultural de prestigi, especialment si hi ha una veïna amb fama de díscola com Dubai, pur aparador de marques cares. Però no importa, els xeics d’Abu Dhabi han posat a navegar totes les seves naus per aconseguir el seu objectiu, potser a fi de contrarestar Occident amb les seves pròpies armes: turisme i cultura. Ahir a la nit l’emirat d’Abu Dhabi feia el seu últim i precís moviment al tauler de l’alta cultura en portar Jordi Savall i el seu Hespèrion XXI al teatre de l’hotel més ostentós de la ciutat.

Savall és el plat fort d’una temporada de clàssica que després de més d’una dècada comença a atreure públic a Abu Dhabi, i on aquest any acudeix també la Simfònica de Birmingham. En prestigi, la seva aportació és incalculable. Al gambista català s’hi van rendir ahir a la nit xeics, ministres i caps visibles de dotze ambaixades, entre elles les dels Estats Units, Alemanya, França o Itàlia, encara que amb la flagrant absència de l’espanyola, que no va donar senyals de vida ni tan sols abans que Savall rebutgés fa un parell de setmanes el premi Nacional. Tampoc no van voler perdre’s l’esdeveniment els potentats d’Oman, Qatar, Bahrain... Entre el públic, tot just un parell de dones amb nicab; la immensa majoria d’elles, vestides a l’occidental.

Presidia el concert el ministre de cultura d’Abu Dhabi, el xeic Al Nahyan, fill de Mubarak Al Nahyan. Ell i el príncep Khalifa, que dirigeix els Emirats Àrabs com a fill del desaparegut Zayed Al Nahyan (el rostre del qual ocupa grans tanques de la ciutat), s’han deixat assessorar en el que incumbeix a la cultura per l’equip francès que va gestionar la franquícia del Louvre, que estarà llesta el desembre del 2015. Si bé la connexió francesa ja va emergir amb força quan el 2006 es va instal·lar una Sorbona a la capital de l’emirat. Ambtot, el que precedeix l’aposta cultural és el gust pel luxe. Abu Dhabi té diners del seu petroli i el seu gas, i vol demostrar que sap com gastar-los. Només cal intentar arribar a l’auditori de 800 butaques en el grandiós Emirates Palace, una ostentació pròpia d’altres segles però construïda el 2005.Comporta ben bé deu minuts travessar els grans salons amb cúpules banyades en or –de l’autèntic– i baixar per escales que combinen marbre, vidre i ferro.

Ja a l’ampli escenari, Savall i els seus músics... d’origen turc, búlgar, sirià, afganès, armeni, grec o de Madagascar, proven d’arribar a una entesa amb l’organització, que els demana de disposar-se de manera que ningú no doni l’esquena als laterals de les primeres files. Un actor de telenovel·les, rostre molt conegut al país, recitarà fragments d’Ibn Batutta entre peça i peça, encara que no se li dóna permís per asseure’s durant l’espectacle... “Actuo davant dels xeics, no m’hi assec davant, i molt menys elevat sobre l’escenari”, adverteix.

El més increïble per a aquesta gent és que Savall no hi va a interpretar música occidental. “Per ells això seria com pels barcelonins anar a escoltar música ètnica”, apunta Manuel Forcano, director de la Fundació Centre Cultura de Música Antiga (CIM) i artífex de la narrativa del concert. “El que els oferim és precisament fer el nostre programa dels viatges d’Ibn Battuta, el Marco Polo de l’islam.Començant amb l’expansió otomana a Anatòlia, en el 1300, i aturant- nos de moment en la seva visita a Kabul”. Efectivament, la visita de Jordi Savall tindrà una segona part el 2015, amb la continuació dels viatges d’Ibn Batutta.

Però, què li suggereix a Savall tant de luxe, amb aquesta filera de criats immigrants que l’espera a la sortida de la seva habitació, a l’Emirates Palace? “Si tots els governs que tenen mitjans invertissin com s’està fent aquí en cultura, museus i universitats, el món seria molt diferent. Sí que hi ha un afany de demostració de luxe, però també es concedeixen beques a estudiants, i fins i tot hi ha una diplomatura homologada a la Sorbona”. I afegeix: “És un signe d’esperança que hi hagi una aposta per la cultura en un país com aquest”. Quatre televisions locals van filmar el concert d’ahir a la nit, que també retransmetien la ràdio nacional i France Musique.

Els àrabs han finançat a més un enregistrament, ja que necessiten immortalitzar l’esdeveniment en un objecte. I compteambel contingut, ja que aquests viatges d’Ibn Batutta no deixen res al tinter: músiques i llengües tracen un passat comú, ara en sefardita, ara en turc, grec, àrab... o català. Aquell moment arriba quan el viatge coincideix amb l’expedició a Orient dels almogàvers. O, més tard, amb la mort de Ramon Llull sona Quant ai lo mon consirat de Ponç d’Òrtafà. De sobte, tot cobra sentit.

Esgotat l’aforament al teatre del luxós Emirates Palace, amb 12 ambaixadors presents

Però per arribar fins aquí ha calgut esquivar fronteres reals, les que imperen avui dia en països en conflicte. Tres músics procedents de Síria –una llaütista de veu espectacular, un flautista i un cantant– tenien l’entrada vetada als Emirats, un país on no hi ha l’asil polític i que tem l’arribada de gent que fuig de la perillosa situació del seu lloc d’origen sense tenir assegurat un modus vivendi. El govern estava disposat a pagar l’estada de tres músics més a Barcelona per als assajos amb Savall, però el mestre no va tenir miraments: o vénen aquests tres o cancel·lo. El xeic els va acabar convidant personalment.

Sortir de Síria, no obstant això, no és tan fàcil. El flautista explica que ha de partir amb dies d’antelació cap a la capital, Damasc, per si es tanca la frontera aeroportuària. Una situació que li va succeir justament ahir al cantant que havia d’interpretar la crida del muetzí en determinades parts del concert. Savall va dedicar així el matí a buscar un clergue d’Abu Dhabi que assumís aquest paper... El jove interpel·lat no s’ho podia creure. Actuar en un teatre? Amb dones i infidels? “Jo no sóc un cantant”, li va dir a Savall.Com que no? Si utilitza el mateix aparell fonador? Però l’home no va cedir i va caldre buscar un veritable cantant.

Com és usual en Savall, part de l’aventura va ser també contactar amb algun músic destacat del país i fer-li una audició per veure si convindria incorporar-lo al seu grup en determinats repertoris. L’afortunat va ser en aquest cas Faisal Al Saari, un llaütista i compositor que d’entrada va buscar impressionar el seu ídol amb unes malaguenyes andalusines. Savall, esclar, va preferir una cosa autòctona. I, a poder ser, amb sentiment. La prova va reunir un seguici en el jazz club del Hilton, les modestes deu plantes del qual –va ser el primer hotel després de fundarse el país en els anys setanta del segle passat– es veuen totalment ultrapassades per impressionants torres vidrades que imiten un skyline digne de la Gran Poma de Nova York... Encara que això és el desert i el que sobra són hectàrees de sorra. L’esdeveniment de Savall coincideix el cap de setmana amb l’F-1, la festa nocturna de la qual tampoc no repara en les despeses: el dj número u, Armin van Buuren; Pharrell Williams a l’Arena de les Yas Islands demà, i diumenge els Who. Qui en dóna més?