Donar vida a una Arabella capritxosa, altiva, cínica... que viu un amor mentre asumeix que s’ha de casar bé i per salvar de la ruïna la seva adinerada família... Una Arabella que cal anar despullant emocionalment. És el repte de la soprano alemanya Anne Schwanewilms en aquesta òpera de Richard Strauss que després d’un quart de segle torna dilluns al Liceu. En cinc úniques funcions, però, ja que no és un títol que es prodigui. No importa que sigui l’última de les sis col·laboracions amb el lletrista Hugo von Hofmannsthal, amb qui va fer algunes de les més belles pàgines del repertori straussià: Elektra, El cavaller de la rosa... De fet, aquesta Arabella ambientada a la Viena de mitjans del segle XIX la va concebre Strauss –gran compositor de sopranos– amb ànim de fer un Cavaller 2. I de fet l’orquestra és semblant a la seva anterior òpera, tot i que l’escriptura és diferent. Ho explica el mestre Ralf Weikert, a qui el Liceu ha requerit per rellevar al podi Antoni Ros-Marbà, que pateix una taquiarítmia que vol repòs.

Per motius de salut, el mestre Ros-Marbà ha estat substituït pel director austríac Ralf Weikert

“Strauss utilitza aquí el recurs del leitmotiv que va aprendre de Wagner: deixar anar de tant en tant un suggeriment, quelcom que caracteritza el personatge”. “El problema –diu l’austríac– és que fa una música multivocal massa densa: un tema darrere d’un altre tema, que al seu torn n’amaga un altre... de sobte hi ha cinc veus sonant alhora i cadascú creu que interpreta la principal”. Tothom, de les veus a l’orquestra, tenen en Arabella una partitura exigent. “He de dir que la Simfònica del Liceu està molt entregada, ens hi estem esforçant, però és una partitura extremadament difícil”.

Dit això, el que impressiona Anne Schwanewilms del seu personatge –que té frases que ofereixen una imatge poc emancipada de les dones (“seràs el meu amo i senyor”) i que fins i tot en el seu temps tenien quelcom de restauració de la figura femenina– és la generositat de la qual és capaç Arabella en una ambient asfixiant. “Sóc qui ha de tirar la família endavant, em sento responsable.

Aquest esforç m’esglaia”. El baríton Michael Volle, com el seu enamorat Mandryka, assegura que la barrera lingüística no impedirà al públic de sentir-se “transportat per la bellesa i la contundència del que s’explica”, mentre que la soprano Ofèlia Sala, la germana d’Arabella, Zden-ka/o, a qui els pares han fet passar per un noi per evitar el dispendi d’una altra filla, ressalta la profunditat del muntatge. “No segueix el camí de la comèdia vienesa. I realça la importància de cada personatge, de manera que l’energia emocional és com un impuls que arrenca en la primera nota i es manté fins a l’última”.