Fa no gaire temps, encara als anys setanta, gravar un disc era una culminació per a un artista. Ara és exactament al contrari, és només una targeta de presentació per a algú que comença amb molta força. Les grans discogràfiques i les agències potents de concerts promouen discos i gires que resulten esgotadores. I l’espectador se situa davant la disjuntiva de si –per exemple– la Deutsche Grammophon distingeix els seus joves músics pel seu compromís amb el talent o com a exercici de màrqueting, en funció de la venda. En els dos casos, l’acció és benvinguda i no excloent, perquè deixen obert el futur. Però sorprèn veure els extractes de les crítiques de mitjans importants, sempre amb un entusiasme desbordant, i a l’hora de la veritat ens enfrontem amb l’evidència que allò era un globus passatger. Va passar amb Lang Lang, i ara n’hi ha prou amb veure quins productes d’ell promociona la seva discogràfica. També amb Yuja Wang, més propera aquests dies, sotmesa a centenars de concerts a l’any. Els dos intèrprets, dotats d’una tècnica sorprenent... però incapaços d’aprofundir en el gran repertori que no sigui virtuosístic. I ha passat també amb joves cantants (en aquest cas sotmesos a l’extenuació) o directors. Els grans popes de la direcció apareixien emparant joves com Dudamel, o com el mateix Harding, amb més llarga trajectòria, tots dos lluny de l’anhelat àmbit del transcendent, i tenint a la seva disposició les orquestres de més prestigi. I aquest fenomen de la joventut daurada va arribar també a les nostres costes... amb un cost sobre el qual cal reflexionar. Ara la figura de premis és Pablo Heras, a qui desitgem assossec i estudi per arribar, sense mirar a aquests precoços llorers. El molt jove Trifonov arriba emparat pels premis en els concursos més importants, i amb la felicitació de col·legues com Martha Argerich, però cal dir que el seu cas va ser excepcional, ja que per gràcia gairebé divina concentrava capacitat tècnica, musicalitat i profunditat treballada amb mestres d’una altra generació, d’una altra manera de fer la gran música. Personalment m’agradaria que els recitals en lloc d’acabar amb Liszt ho fessin amb Schubert; des de la brillantor a la profunditat. Que continuïn els èxits.