ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de notícies

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Verso

NOTÍCIA

Daniil Trifonov: “En la meva carrera l’art sempre va primer, no el màrqueting”

30/10/2014 |

 

 

Daniil Trifonov, pianista i compositor rus

Amb 23 anyets està cridat a ser el següent. No entre els joves talents al piano, sinó entre els més grans intèrprets de la història. La crítica el considera l’hereu de la tradició pianística russa, el nou Ríkhter, el Horowitz del segle XXI, tot i que la seva grandesa rau en el fet d’haver-se convertit en un fenomen mundial que esgota la taquilla del Carnegie Hall sense prestar- se als favors de la mercadotècnia. La de Daniil Trifonov (Nijni Nóvgorod, 1991) és de moment una carrera purament musical a la qual no paren de ploure elogis: “Ho té tot i més –diu la consagrada Martha Argerich–, tendresa i també l’element demoníac”. I amb aquest amor incombustible pels artistes russos, la crítica dels Estats Units li atribueix termes com ara “èxtasi” o “experiència visceral”. Perquè si Chopin va ser la seva carta de presentació amb Decca, ha estat Deutsche Grammophon –l’altre segell d’Universal– el que se l’ha emportat en exclusiva, gravant per començar el seu debut de l’any passat al Carnegie Hall: Liszt, Skriabin i més Chopin. El teatre s’enfonsava. A Trifonov no se li ha resistit ni el Wigmore Hall, ni el Concertgebouw, ni la Philharmonie de Berlín, ni el Konzerthaus de Viena. Aquest any té 130 concerts –la qual cosa li impedeix desenvolupar-se com a compositor, lamenta–, i el de dimarts vinent, al Palau de la Música, serà el debut a Catalunya. No obstant això, tornarà al gener a L’Auditori, dins del cicle Ibercamera i en el marc d’una gira espanyola amb la Philharmonia Orchestra. Acaba d’arribar a terra anglesa i atén per telèfon La Vanguardia.

És jove i li toca presentar-se a concursos, però com aconsegueix guanyar-los tots? El Rubinstein, el Txaikovski, el 3r premi del Chopin. Alguna tècnica de seducció del jurat?

En una competició sempre corres el risc de perdre, això per descomptat, però d’altra banda és una oportunitat per preparar un vast repertori. En el Chopin, per exemple, has de portar més de quatre hores de música de Chopin, de manera que en el temps en què em vaig estar preparant aquell any vaig aprendre moltíssim. En el Rubinstein de Tel Aviv va ser totalment diferent, diferents compositors, cosa que em va enriquir sobre manera. Un concurs és un estímul en termes d’ampliar repertori.

UN FENOMEN DE 23 ANYS El nou Ríkhter, el Horowitz del segle XXI, debuta al Palau amb Beethoven i Liszt

LA SEVA REACCIÓ A LA CRÍTICA “Prefereixo concentrar-me en la pràctica que estar atent als elogis”

I al Txaikovski de Moscou es va guanyar, a més a més, l’admiració del seu director, Valery Gergiev,amb qui després va gravar el Concert núm. 1 de Txaikovski. És bo com a mentor?

Va ser una gran oportunitat, la d’una primera experiència amb ell, ja que en les temporades següents vam tocar plegats Rakhmàninov, Stravinski, Skriabin, Chopin, Xostakóvitx... Amb un mestre com ell sempre aprens.

Ara ve al Palau amb un recital exigent que inclou la virtuosa última sonata de Beethoven i els Études d’exécution transcendante de Liszt. Dissenya vostè mateix els programes?

Cada any faig un determinat programa de recital que sempre intento discutir amb el meu mestre, Serguei Babayan, un pianista fantàstic que viu a Cleveland.

Però se sent tal vegada obligat a concentrar dificultat pianística en els seus recitals?

No, però estratègicament en la teva joventut és important oferir les peces més exigents, les més importants en la vida d’un compositor. Sempre hi ha un element de repte en aquests programes. encara que no diria que Liszt és tan difícil. Trobo la sonata de Beethoven més exigent.

La dificultat rau més en la tècnica o en l’expressió?

La dificultat et pot arribar per molts flancs... per això és tan excitant, perquè d’alguna manera et va canviant. Jo, per exemple, que també sóc compositor, em sento totalment influït pel repertori que interpreto, es fica en l’estil de la peça que estic escrivint... Va passar, sense anar més lluny, tocant Prokófiev.

Als 23 és un astre del piano. A què aspira com a compositor?

De moment planejo tenir més temps lliure per compondre, és impossible combinar-ho amb més d’un centenar de concerts.

Amés no es nega res: fa carrera tant en solitari com de solista.

No es decantarà com ha fet Sokolov, per exemple, per dedicar- se només als recitals?

I no ens oblidem de la música de cambra. Sens dubte, requereixen actituds molt diferents a l’escenari. És important no privar-se de cap experiència.

Què li sembla que l’anomenin el nou Ríkhter o Horowitz? Prefereixo concentrar la meva

atenció en la pràctica més que en els elogis. Les opinions sobre els artistes les han d’expressar els altres, no els mateixos artistes sobre si mateixos.

Però no sent vertigen davant una carrera que va tan ràpid? En la interpretació no s’esgoten

En la interpretació no s’esgoten mai les idees, sempre hi ha noves. Cal continuar buscant.

En aquesta nova escena de la pianística jove dominada per estrelles xineses vostè representa una tradició. Parli del seu estil, d’aquest Chopin més directe i rotund, amb menys càrrega poètica que determinada interpretació europea.

Chopin és un dels compositors essencials a l’escola pianística russa, però ara aquesta escola és molt diversa. Té una gran tradició, sí, però hi ha moltes línies obertes per cada mestre, així que és difícil assenyalar què hi ha de particular en la pianística russa. Sens dubte, entronca amb la tradició europea, els professors venien d’allà, és el resultat del nostre gran intercanvi cultural.

Se sent afí interpretant a la

seva edat peces de joventut?

Sempre hi ha una evolució en l’estil de tots els compositors. Skriabin va començar en una direcció chopiniana i després es va dirigir cap a una cosa molt única. Diferents estadis produeixen diferent música, però només has de trobar diferents enfocaments per a cadascuna. En Chopin hi ha una flexibilitat harmònica i una polifonia increïbles, una de les forces expressives d’aquells temps. No oblidem que és la peça la que dicta la història a l’intèrpret i no l’artista el que dicta la personalitat de la peça. Els artistes han de ser flexibles en la personalitat per adaptar-se a les exigències de la peça. Jo la temporada passada vaig estar més enfocat en els impressionistes i Schumann, i aquesta més en Bach, Beethoven i Liszt. L’èmfasi és diferent cada vegada.

EL MILLOR INTÈRPRET “Els artistes han de ser flexibles i no dictar la personalitat de la peça que toquen”

UN FRIQUI DEL PIANO? “L’únic que no faig són esports d’equip com el futbol; m’he de preservar”

I quins pianistes li han estat referencials per a la comprensió de l’estil?

Rakhmàninov, Horowitz, Fridman, Hoffmann... Però els artistes no s’haurien de copiar mai. Malgrat que hi hagi influències, no hi pot haver dues interpretacions idèntiques, això és de les coses més interessants de la clàssica, que cada vegada és una oportunitat per veure un nou punt de vista. Esclar que pots fascinar-te per un toc meravellós, per una qualitat de so, per la llibertat del fraseig o del temps, però al final la interpretació és d’un.

Va néixer a l’est de Moscou i els seus pares són músics.

Sí, ell és compositor i ella ensenya. Jo vaig començar als 5 amb el piano i als 9 ens vam mudar a Moscou. Ara tinc dues residències: a Moscou i a Cleveland.

No va conèixer l’URSS. A casa es parla de la guerra freda i les relacions amb Europa?

L’art és una font d’inspiració inesgotable i sempre és una prioritat parlar d’art.

I és un friqui del piano o procura fer vida normal?

L’agenda és molt intensa, però compensa gaudir d’aquells tres minuts lliures, tenir ocasió d’anar a un museu o caminar. L’únic que no faig són esports: nedo, però no puc jugar a futbol i coses així. He de preservar-me.

Com porta les pressions del màrqueting? El seu segell discogràfic es comporta?

Em va agradar firmar amb ells, per la serietat i professionalitat. Ara gravarem Rakhmàninov. En la meva carrera l’art sempre està en primer terme.

MARICEL CHAVARRÍA
La Vanguardia

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet