En sintonia. Tot en el Gran Teatre semblava ahir confluir en una mateixa direcció: la d’una certa cadència tardoral. El públic, amb aquesta mirada febril causada per la sobtada baixada de temperatures, s’endinsava en una Traviata especialment realista, en la qual les cortesanes no es creien tan duquesses, la il·luminació i el cortinatge tenyien de tragèdia qualsevol amor i la tísica dama de les camèlies commovia fins a l’extenuació. Molt digna tardor en una Catalunya en què el procés acabava de prendre la següent sortida de l’autopista i el Liceu semblava recuperar el seu paper catalitzador de les inquietuds de la societat barcelonina.

Ahir es va donar cita al teatre de la Rambla tota la classe política catalana. No hi va faltar ningú. Artur Mas presidint; l’alcalde Xavier Trias; la delegada del Govern, María de los Llanos de Luna,

ROSTRES DE FAMOSOS Hi havia el president del Barça, la nedadora Gemma Mengual i el bailaor Rafael Amargo

REPRESENTACIÓ DE POLÍTICS El president Mas encapçalava una llista ben nodrida de polítics

galantment acollida per Joquim Molins, president de la Fundació del Gran Teatre (noti’s que era l’única dona amb càrrec), en presència del tinent general Ricardo Álvarez-Espejo, de la Inspecció General de l’Exèrcit, és a dir, del Ministeri de Defensa... I bé, el conseller Ferran Mascarell; el de Territori i Sostenibilitat, Santi Vila; el de Justícia, Germà Gordó; el president del grup Socialista, Miquel Iceta; el secretari general de la Presidència, Jordi Vilajoana; el president del Tribunal Superior de Justícia, Miguel Ángel Gimeno; l’expresident del Parlament Joan Rigol... I encara més: el regidor Jaume Ciurana;el primer tinent d’alcalde, Joaquín Forn; el president de la Diputació, Salvador Esteve, i el de l’Audiència Provincial de Barcelona, Pablo Llarena.

Nodrida representació en data assenyalada –el 15è aniversari de la reobertura del Liceu després del dramàtic incendi del 1994– i en òpera assenyalada, aquesta Traviata amb la qual plorava Julia Roberts a Pretty woman –valga’m Déu– i que agrada als habituals i als aliens al gènere. De fet, l’equip de comunicació del teatre va demostrar el poder de convocatòria que té aquest Verdi en convidar rostres coneguts no només de la cultura, sinó de l’esport i la societat en general. Hi havia des del president del FCBarcelona, Josep Maria Bartomeu, o el secretari de la UGT, Josep Maria Álvarez, fins a gent del tennis com Albert Costa, del bàsquet –el llarg Roberto Dueñas–, o del teatre, com Mercè Sampietro, Emma Vilarasau, Josep Maria Pou, Enric Majó, o Paco Mir i Carles Sans del Tricicle... O Lluís Pasqual i Carlus Padrissa.

Era lògic veure en aquesta nit de gala una maquíssima Ainhoa Arteta. Fins i tot veure el president d’Abertis, Salvador Alemany, el de la Cambra de Comerç, Miquel Valls, Sixte Cambra, president del Port de Barcelona, o fins i tot el propietari de Mango, Isak Andic. Però resultava més gratament inesperat veure pels passadissos la nedadora Gemma Mengual o el bailaor Rafael Amargo...

El Liceu surt per fi al model glamurós d’estrenes operístiques que exploten altres teatres lírics europeus o dels Estats Units. Ho fa tímidament, i només perquè es tracta d’una gala de rentrée en un any assenyalat. Perquè en aquesta època d’austeritat, retallades i crèdits renegociats, la direcció del teatre és reticent a explotar la idea del glamur, aquest concepte aspiracional tan associat a les moquetes i les tapisseries liceistes, i que precisament en època de vaques magres revitalitza l’ambient i atreu públics. Alguna cosa s’ha de coure en el Liceu perquè la gent no vulgui perdre-s’ho.

I ahir s’hi coïa, efectivament. El Liceu bullia com fa temps que no ho feia: a la platea, a les llotges..., al tercer, quart i cinquè pisos... La societat des de tots els seus angles es donava cita en el Liceu de tots. I quan després del famós brindis de La Traviata, en el primer acte, el jove Alfredo de Germont (el tenor debutant Charles Castronovo) va cantar amb la seva estimada, la cortesana Violetta Valéry (la soprano Patrizia Ciofi), el conegut duo “Un dì felice, eterea” –aquest que va fer plorar la pretty woman en persona–, tothom va semblar que se sentia com a casa, en aquest univers sonor compartit, llenguatge de profans i entesos.

Pàlpit de l’univers, de tot l’univers,/Misteriós, misteriós i orgullós,/tortura, tortura i delícia/tortura i delícia, delícia del cor... cantava el guapo Castronovo. Al que va seguir la tan cèlebre ària de Violetta, “E strano... sempre libera”, amb una Ciofi encara en escàs vigor però que va merèixer un espontani aplaudiment. Ciofi, Castronovo i el baríton Vladímir Stoiànov en el paper de pare es van emportar els llorers al final d’una òpera en què el director d’escena David McVicar va treure partit d’una posada en escena nua, fosca i intimista, jugant en diversos nivells de profunditat a partir de les transparències... amb molta classe. L’orquestra, com el cor, va estar molt ben aprofitada pel mestre Evelino Pidò. Brindem, doncs.