Sempre ens han venut la imatge d'una Violetta estilitzada i el drama d'una història d'amor impossible entre una prostituta de luxe, una cocotte, i el seu amant, Alfredo. Però La Traviata, l'òpera de Verdi basada en La dama de les Camèlies d'Alexandre Dumas fill, va molt més enllà. Si més no així ho creu el director d'escena David McVicar, que ha intentat recuperar la idea original del compositor a l'hora de dissenyar la seva proposta escènica: “Volia dur a l'òpera la novel·la de Dumas perquè era un tema contemporani, però per culpa de la censura va haver de desplaçar la trama al segle XVII, canviar alguns noms, fer moltes el·lipsis... i al final va ser un fiasco. La Traviata que presentem omple aquests buits i fa explícites les transicions, com ara la relació entre els dos amants”. Segons McVicar, que va triomfar la temporada passada amb la direcció d'Agrippina, per copsar el drama que planteja l'obra de Dumas, cal retratar des de dins el démi-monde, “aquest espai on els homes de classe alta s'entretenien, gaudien i es preparaven per a la vida de casats”. La història, que després de les dues guerres mundials al segle XX ha quedat completament caduca, reflecteix un món tan diferent que no tenia cap sentit –a ulls de McVicar– traslladar-la a l'actualitat. “Per això vaig mantenir l'època original i podrem veure a l'escenari una festa en un luxós apartament parisenc, però més salvatge.”

“És una producció elegant i estèticament bonica”, comentava ahir en roda de premsa Patricia Ciofi, que torna al Liceu després d'interpretar La Sonnambula aquest mateix any. “McVicar ha entès que La Traviata és al capdavall la història d'una dona, i tot està disposat perquè ella prengui tot el protagonisme”, diu Cioffi, que precisament va debutar el 1993 amb el rol de Violetta. En el paper del galant Alfredo tindrà de partenaire el tenor Charles Castronovo, que debuta al Liceu. “Amb McVicar hem treballat a fons les emocions per atènyer la veritat dels personatges i per això cal cantar amb molta honestedat.” Un altre debut d'aquesta Traviata és la del director musical Evelino Pidò, que reivindica la importància dels recitatius, tot i estar farcida de grans àries i duos: “L'afrontem amb molta alegria i treballant el detall d'aquesta partitura tan refinada.”