Cerca de notícies

Enquesta

Shakespeare al Liceu

24/3/2004 |

 

L'estrena de «Macbeth» i el context polític actual fan pensar al cronista que vivim una època shakespeariana.

«Ens hem de preparar i llegir Shakespeare tan tenaçment com puguem, sabent al mateix temps que les seves obres ens llegiran a nosaltres encara més enèrgicament», ha escrit Bloom, el famós crític que fa uns anys va situar Shakespeare al centre mateix del cànon occidental. Si els cànons defineixen la seva època, què ho fa que avui, segons tanta gent, i vist el nombre de representacions que se'n realitzen, el patró sigui Shakespeare?
Dijous passat es va estrenar al Liceu el Macbeth de Verdi. Verdi és un altre autor al centre d'un cànon, l'operístic. Macbeth va ser la primera peça que va escriure basada en un text del seu poeta preferit. Era molt lluny, encara, de les enormes obres mestres que escriuria al final de la seva carrera: Otello i Falstaff. Macbeth (1847, revisat el 1865), però, també es troba lluny dels suculents enfilalls melòdics de Rigoletto (1851) i La Traviata (1853). L'òpera té moments abruptes, dubitatius, una mica desmenjats. Shakespeare passat per la turbulència romàntica hi ha moments que es pot fer excessiu. Així i tot, Verdi té un públic incondicional que va aplaudir satisfet al final de la representació. Com Shakespeare, Verdi és un autor que es fa entendre, que no escatima el plaer a l'auditori.
La història de Macbeth és el malson més horrible que s'hagi imaginat mai, perquè és un malson moral. «Macbeth ha mort el son», diu ell mateix. Un malson tan perfecte, doncs, del qual ja no podrà despertar-se, com no podrà rentar-se'n les mans: «Podrà tot l'oceà del gran Neptú/ netejar-me la sang d'aquestes mans?/ Al contrari: aquestes meves mans/ enrogiran els multitudinaris mars»...
En el muntatge escènic de Phillyda Lloyd, el primer que fa Macbeth quan surt a escena és rentar-se les mans. Les bruixes que li anuncien que serà rei són les mateixes que durant la funció mouen els fils, disposen els elements perquè passi exactament el que li han pronosticat. Les bruixes no l'enganyen, és Macbeth que no ho interpreta bé. Tot suc
ceeix en una mena de cambra manicomial de parets fosques i acotxades, que hem d'entendre com la presó en què es troba el protagonista, perquè, una vegada Macbeth ha sabut que serà rei, si està convençut del que li anuncien les bruixes, com pot oposar-s'hi? Com pot no assassinar? Quina importància té que ho faci o no ho faci? Macbeth sol ser llegida com una obra sobre l'ambició, però va molt més enllà: és una obra sobre el racional i l'irracional, sobre el combat entre el que hauria de ser i el que és, sobre la impossibilitat de l'home de lluitar contra idees que en el fons se sostenen en la pura superstició; de lluitar contra aquest «conte explicat per un dement» en què pot arribar-se a convertir la vida.
Vivim, doncs, una època shakespeariana? La gran boca vermella que és la ferradura del Liceu semblava proclamar-ho amb oportunitat. L'esfereïdor final de l'aznarisme que acabem de viure ha posat en més d'una boca l'adjectiu «shakespearià». Mentre sentia el baríton Joan Pons embatre com un brau l'ària final del seu personatge, vaig recordar que l'octubre del 2002, a la sala d'assaig del cor del Gran Teatre del Liceu, s'hi va fer una conferència sobre la relació entre Verdi i Shakespeare. El conferenciant era ni més ni menys que l'encara avui ministre de Defensa, Federico Trillo, reconqueridor de Perejil i autor d'un assaig titulat El poder político en los dramas de Shakespeare (Editorial Espasa, 1999; 434 pàgines)

Toni Sala
El Punt