NOTÍCIA

Sempre hi haurà qui consideri una mica injust que se’ls bategi com el tàndem “més potent” de la música clàssica a Espanya. I es podria dir el mateix d’anomenar-los “joves”, quan tots dos ja tenen fills que els esperen a casa. Però amb 35 anys, el pianista andalús Javier Perianes i el violoncel·lista Adolfo Gutiérrez Arenas –fill del reconegut organista Adolfo Gutiérrez Viejo i de la soprano Lola Arenas que va néixer i es va criar fins als 8 anys a Munic– són el que es podria anomenar la crème de la seva generació d’intèrprets. Encara més un cop vist el repunt que han experimentat les seves carreres.

Gutiérrez Arenas va debutar el 2010 amb la London Symphony interpretant el meravellós Concert d’Elgar, i aviat es presentarà a Londres amb la Royal Philharmonic dirigida per Charles Dutoit. I Perianes –premi Nacional de Música 2012–, que va debutar fa tres anys a Lucerna amb Zubin Mehta, acaba de tornar d’una reeixida gira per Llatinoamèrica i té al davant papers de solista amb l’Orquestra de París, la Chicago Symphony o la Filharmònica de Viena. “Si m’haguessin dit fa un lustre que tindria aquesta agenda... Però és que és una realitat, són dates que tinc compromeses. O sigui que vés alerta amb el que somies perquè es fa realitat”, riu al telèfon.

Ja ho veieu: molt desitjables individualment, ara planten cara com a tàndem en un programa cent per cent romàntic, amb Schumann; la Sonata núm. 1 de Brahms; L’Arpeggione de Schubert (un repte al violoncel), i una de les grans obres per a violoncel i piano de Mendelssohn, la seva 2a sonata. Una petició del mestre Riccardo Chailly per al Festival Mendelssohn de la Gewandhaus de Leipzig, on recalaran després d’haver estat ara a Baviera i Oviedo –amb grans crítiques– i un cop celebrat el concert de demà a la Schubertíada de Vilabertran (21h). Un plat fort que farà oblidar la deserció del certamen de l’Empordà de l’anhelat tenor Maximilian Schmitt.

“La recepta per afrontar l’èxit –explica Perianes, encara en conversa telefònica– és gaudir del dia a dia i prendre’s cada projecte com una cosa única, per entregar- s’hi amb el màxim d’honestedat. La Schubertíada és un luxe. És almenys la tercera vegada que hi vaig, i m’encanta aquesta idea de recrear les soirées que Schubert muntava amb amics, aquest esperit despreocupat d’acostar-se i fer música de cambra... Esclar que ara ningú no gosaria posar-se a menjar mentre toquem, però em fa il·lusió tornar a aquest raconet màgic”. I com li sembla de fràgil avui, amb la irrupció de la nova escola pianística, l’autèntica interpretació de la música romàntica? “Si tendeix a desvirtuar-se és –respon el pianista des del seu domicili madrileny del Retiro, on acaba d’aterrar d’Alemanya– perquè els pianistes i els músics en general comencem a considerar que els intèrprets som més importants que els compositors. És evident que et pots equivocar en valorar la partitura, però si d’entrada ja consideres que el compositor se sublima en tu com a intèrpret... Jo, amb 35, no tinc veritats absolutes, però sí que veiem que hi ha intèrprets que amaneren aquesta música i la desproveeixen de tot el sentit, el caràcter i el focus de transmissió”.

El pianista Javier Perianes i el cel·lista Adolfo Gutiérrez Arenas toquen demà a la Schubertíada

Gutiérrez Arenas, que debuta a la Schubertíada, va encara més lluny respecte al violoncel: “El problema avui –diu també al telèfon del seu domicili madrileny– és que hi ha una escola molt prolífica, la del nord d’Europa, amb un grup de professors que diuen que van estudiar amb Rostropóvitx, que estan en totes les competicions i tenen un gran nombre d’alumnes que al seu torn n’ensenyen d’altres... En vint anys han creat una bola que va creixent. Jo hi vaig ser i vaig quedar espantat: avui la manera de tocar és molt sòlida, instrumentalment molt poderosa, però opino que s’oblida que cal arribar a l’excel·lència tècnica per mitjà de la música i no al revés. No utilitzant la música per crear un tipus de motllo en què puguis sortir a l’escenari corrent tan poc risc com sigui possible, perquè sembla que avui no està de moda córrer riscos a l’escenari”. I conclou: “El que m’inspira és la partitura, no el que em va bé estilísticament parlant, per això em vaig apropar a Bernard Greenhouse o Gary Hoffman, perquè eren els que entenien aquesta manera de fer música, però avui els concursos els guanya gent d’aquest altre àmbit”.