Recordo de nen escoltar una veu que ja era com un mite per a un estudiant molt jove de música. Era Lorin Maazel, que presentava un disc de pasta amb la seva versió de Pere i el Llop. “Sóc Lorin Maazel”, deia amb una clara pronunciació francesa però en castellà. Tota una impressió allò de sentir un gran director parlar el teu idioma. El vaig sentir novament fa ja diversos anys en directe, als assajos que duia a terme amb els joves de l’orquestra de l’Escola Reina Sofia. Afable, directe, entusiasta i una enciclopèdia de la música que ens il·lustrava sobre diversos passatges i la seva interpretació. En aquesta ocasió, tocava a més el violí, crec que en un doble concert de Bach.

Ha marxat per una pneumònia seguida de complicacions una gran figura de la música del nostre temps. El mestre Lorin Maazel, violinista als seus començaments i gran director d’orquestra. Havia nascut en el període d’entre guerres a Neuilly-sur-Seine, a França, on els seus pares, d’origen rus, vivien; família de músics, van marxar als EUA, on la seva mare va fundar la Pittsburgh Youth Symphony Orchestra. Lorin, que era nen prodigi, es va formar en aquesta ciutat, i va ser el seu mentor el llegendari Pierre Monteux. Més tard l’orquestra de Pittsburg el va tenir com a director per dècades. La seva carrera, que va començar al podi al voltant de 1950, va ser molt ràpida, ja que els seus dots al capdavant dels grans organismes orquestrals eren evidents. El mateix Bayreuth, temple fins aleshores vedat per a directors procedents d’Amèrica, li va obrir les portes el 1960.

Però no tot van ser flors i la seva il·lusió, que era succeir Von Karajan al capdavant de la gran orquestra berlinesa, no es va consumar, perquè l’elegit va ser Abbado. Quins noms en disputa! Però des dels concerts d’Any Nou a Viena fins a pràcticament totes les grans orquestres del món no van deixar de tenir-lo al podi. Va passar moltes vegades per Barcelona, amb resultats en general d’alta expressivitat, que arribaven a commoure. Tot i que també n’hi va haver amb resultats molt desiguals, quan ha arribat amb l’Orquestra Toscanini, en una acció que, com el seu col·lega Maazel, feia que deambulés en vols privats d’escenari en escenari, una cosa corrent avui també en figures com Gergiev.

La seva il·lusió va ser succeir Von Karajan a la Filharmònica de Berlín, però se li va avançar Abbado

Però quan apuntava a la profunditat i a fer música era tot un mestre. Els seus temps van ser els de l’enregistrament sonor i queden els testimonis més inquietants de les seves versions, en una estètica que crec entendre que era més centreeuropea que americana, per la sensibilitat del fraseig, la recerca de profunditat de l’harmonia, la delicadesa del tractament de la corda. Per això, potser, el seu ideal era arribar al podi de la Filharmònica de Berlín.

En l’última dècada va estar en l’orquestra del Palau de les Arts de Valencia de la qual era fundador. També va deixar una antològica versió discogràfica de Porgy & Bess –que ara es representa al Liceu– amb l’orquestra de Cleveland. Els últims mesos, com va passar amb Frübeck, ens va sorprendre la notícia de la seva malaltia, ja irreversible. Precisament la notícia va arribar per la cancel·lació d’una gira amb la filharmònica de Berlín. La seva expectativa era viure 100 anys, com el seu pare, i l’activitat física i l’esport (tennis) eren la seva afició. Va ser un gran músic. Serà a l’Olimp dels grans.