Amb gairebé 84 anys, Lorin Maazel és una llegenda viva de la direcció orquestral i un hereu legítim de la batuta romàntica”. Així començàvem la crítica que, publicada el 22 de febrer d’enguany, pertanyia al concert que el director nord-americà d’origen francès oferia al Palau de la Música davant l’Orquestra Filharmònica de Munic. El programa, exigent, estava integrat per obres de Sibelius i Schumann.Com era habitual en ell, Maazel va dirigir de memòria. I no ens plantejàvem que aquell era el darrer cop que el vèiem, tal era l’energia encomanadissa d’aquell director ancià que duia, de resultes d'aquesta mateixa ancianitat, la saviesa sobre les espatlles.

Impossible ara recordar totes i cadascuna de les actuacions em què vam veure aquest músic complet, a Barcelona, arreu d’Espanya i a festivals com el de Salzburg.Un concert de Maazel o una òpera dirigida per ell sempre era tot un esdeveniment, fins i tot quan, amb el seu gest lleugerament desganat, arribava, dirigia i vencia. És a dir, fins i tot quan feia tan sols un assaig acústic i para de comptar.

Si quelcom destacava en Maazel a diferència de molts col·legues seus de generació (Abbado, Haitink, Masur, Mehta, Dohnányi, Mackerras, Davis...), era una formació integral, completíssima, i que anava molt més enllà de la música. Era capaç de combinar la direcció orquestral amb la composició o amb interpretacions al violí. Potser pesava, en aquest sentit, la tradició jueva.

Un judaisme, per cert, que no li va impedir dirigir òperes de Richard Wagner al Festival de Bayreuth: va ser, de fet, el primer director nord-americà que es va ficar al mític fossat del Festspielhaus alemany (1960).

Les orquestres de Cleveland, de l'Òpera de Viena, la Simfònica de la Ràdio Bavaresa, la Filharmònica de Nova York o la Simfònica de Pittsburgh van ser algunes de les formacions davant de les quals Lorin Maazel va poder excel·lir. Una ment prodigiosa i una extraordinària sensibilitat, unides a uns plantejaments analítics –fruit de la seva condició de matemàtic–, donaven peu a direccions aplaudides pel públic i la crítica, gràcies al so rodó i compacte que Maazel extreia dels seus músics i a un gest clar, enèrgic, exigent i carismàtic.

D'altra banda, Maazel era conegut per ser un matemàtic excellent, capaç de demostrar, com Pitàgores, que la música i les ciències exactes tenien molts punts en comú. O la filosofia, disciplina en què, com les matemàtiques, es va formar Maazel a la Universitat de Pittsburgh. Aquesta condició va fer d’ell un home de gran formació cultural, poliglota i encuriosit per tots els camps del saber. Tot plegat va quallar en un projecte que es va arribar a veure a València, ciutat on –juntament amb Zubin Mehta– va ser director de l’orquestra de la ComunitatValenciana, amb seu al Palau de les Arts: l'òpera 1984, inspirada en la novel-la homònima de George Orwell i que demostrava l’assumpció dels models compositius de l'òpera del segle XX amb una obra certament notable, estrenada prèviament a Londres el 2005 i editada en DVD.

La seva condició de matemàtic donava peu a un so rodó i compacte aplaudit per la crítica i el públic

Amb la seva mort, Lorin Maazel entra de ple en el terreny de la llegenda. Tot i que, reconeguemho, feia anys que ja era una llegenda viva.