De Charleston a Soweto. De la pobresa, la violència i la discriminació d’un barri marginal negre dels Estats Units dels anys vint, a la pobresa, la violència i l’apartheid d’un enorme suburbi sud-africà dels anys setanta. Un canvi d’ambientació que no és un simple caprici del director d’escena, en aquest cas de la directora, Christine Crouse, sinó que és una decisió visceral, orgànica. La companyia que des d’avui i fins al 19 de juliol representa al Gran Teatre del Liceu l’òpera de George Gershwin Porgy and Bess és sudafricana. I molts dels molts cantants que la formen han crescut als townships, els guetos, les ciutats suburbi del seu país, en circumstàncies semblants, assenyalaven ahir, a les dels protagonistes de l’obra de Gershwin. Les drogues, la violència, la pobresa, explicaven, “eren la vida normal, la vida diària”.

Sens dubte, es tracta d’un grup excepcional. I amb el qual el Liceu, atès que l’espectacle queda fora d’abonament, està fent una promoció mai no vista. Han protagonitzat flashmobs amb els seus intèrprets al centre de Barcelona, i diumenge els cantants oferiran un concert de gospel gratuït a Santa Maria del Mar a les 12.45 hores. Al Liceu esperen que una òpera d’aquesta mena, viva, vibrant, plena de color i ball, sigui capaç d’atreure audiències “que tenen un cert respecte a l’òpera però els agradaria veure’n una”. “Pot servir per trencar el gel”, explicava ahir Agustí Filomeno, director de màrqueting del Gran Teatre.

De fet, amb aquesta obra el Liceu ha engegat un nou programa anomenat Seient secret que ven algunes entrades de cada funció, en aquest cas 25, a 20 euros. Són entrades que estan distribuïdes per tot el teatre, fins i tot per la platea, i per tant molt més cares, i el comprador no en sap la ubicació exacta fins 48 hores abans de la funció. Un programa que també va orientat, va dir Filomeno, a “donar entrada a nous públics”.

De ben segur que els que s’atreveixin a trencar el gel amb Porgy and Bess veuran un espectacle poc habitual. La història, esclar, continua sent una història d’amor entre l’invàlid, bo i generós Porgy i la desvalguda i drogoaddicta Bess, que té un proxeneta, Crown, i que és temptada per un traficant de cocaïna, Sportin’Life, a esnifar la felicitat. Amor, assassinats, pobresa i grans cançons com Summertime travessen una peça que en el seu moment va patir acusacions de retrat racista. Però tot això es barreja ara amb Sud-àfrica, d’on prové el muntatge, concretament de l’Òpera de Ciutat del Cap, el cor de la qual actua al Liceu. Una barreja inevitable. Al cap i a la fi, la directora escènica, Crouse, aprofundeix en la idea de les semblances entre aquell Charleston de l’òpera de Gershwin i el Soweto dels setanta, on també hi havia una tradició de jazz, on la música formava part de tots els aspectes de la vida i també hi havia uns gàngsters –tsotsis– que es vestien com els seus ídols del Hollywood clàssic. Uns suburbis on la religió –arribada dels EUA, com l’Església sionista– era el refugi de molts.

Portar a Sud-àfrica aquesta òpera on Gershwin barreja músiques que van del jazz a l’atonalitat o el verisme “dóna més vida i profunditat a l’obra”, diu la cantant Philisa Sibeko, que defineix Porgy and Bess com “una història d’esperança i protecció”. Una història, conclou Crouse, amb veus africanes, “diferents de les europees, que emanen passió en escena, plaer i honestedat que encara em fan posar la pell de gallina anys després d’haver-la estrenada”.