Joaquim Molins, president del patronat del Gran Teatre, la va presentar, i va voler remarcar que “aquesta no és una casa desconeguda per a ella: avui l’he vist abraçant molta gent de la seva etapa anterior”. Roger Guasch, director general del Liceu, va dir que en la seva elecció havia estat decisiu que el seu plantejament artístic era ambiciós i considerava clau l’excel·lència. Tots dos van donar pas a la nova directora artística i ella de seguida va mostrar que malgrat la rigorosa i fins i tot religiosa serietat que transmetien el seu vestit jaqueta marró, la seva camisa blava i el seu cabell curt platejat, Scheppelmann és una seriosa divertida que no viu als núvols ni en un pedestal i, sobretot, que té les idees molt clares, també per dir que encara no sap què farà en molts àmbits. Que el seu mètode passa per posar-se al dia de la programació del Liceu dels últims anys, conèixer bé la gent que ha tirat endavant el teatre amb èxit, i després ja arribaran els programes o els ajustos: “Em sembla poc útil entrar i voler canviar-ho tot. Vull veure com es fa aquí”, va dir.

I, sobretot, va remarcar que “el programa artístic, pel meu gust, és la qualitat”. Talent que impacti, que deixi el públic amb ganes de veure’n més perquè és electritzant. I això no passa per provocar, va somriure, perquè “no fa cap efecte, ja ho hem vist tot”. Passa per “veus grans, produccions interessants, innovadores, una bona orquestra, un bon cor”. I encara va anar més enllà. Davant algunes acusacions rebudes de programar conservadorament –malgrat que en la seva llarga trajectòria com a directora artística de l’Òpera de San Francisco va realitzar les estrenes mundials de Dead man walking o Les amistats perilloses,i a la de Washington va crear un projecte de noves òperes per a gent jove–, Scheppelmann va subratllar que la responsabilitat d’un gran teatre líric és crear noves òperes a la recerca dels nous clàssics. “L’òpera té molta competència d’altres músiques. Hem de mantenir el públic i establir noves idees, llibretistes i compositors nous, solucions noves perquè hi hagi un futur per a l’òpera, no només mantenir el que hi ha. I tot això necessita obres noves”.

I per aconseguir-les, va dir, no n’hi ha prou amb encarregar a algú que faci una òpera i estrenarla, sinó que cal realitzar una feina d’acompanyament, pas a pas, perquè creixin els seus futurs autors. “El Roger em dirà si es pot o no tenir una Opera Studio no només per a cantants joves sinó també per donar suport a joves compositors i llibretistes. No podem esperar que tinguin 40 anys i dirlos llavors que ens donin una obra mestra”, va apuntar. I va afegir que no es tracta que aquests creadors joves facin òperes enormes, es tracta que col·laborin amb gent amb experiència, es desenvolupin i presentin els seus passos.

La seva idea és treballar amb compositors i llibretistes menors de 30 anys que creïn obres curtes i mostrin, per exemple al Foyer del Liceu, si són interessants, si poden créixer. També vol treballar amb compositors menors de 40 anys que ja hagin escrit per a veus i instruments però no òperes. Que creïn obres d’una hora que també es puguin realitzar en escenaris petits i amb costos baixos.

En qualsevol cas, assegura que no es tracta de donar bufetades al públic fent només coses hipermodernes, només d’anar empenyent-lo una mica però amb equilibri. “Tinc una responsabilitat cap al teatre, el públic, la ciutat i la seva barreja de gent, també cap a la que encara no ve, i és l’experiència personal la que et porta a saber què fer en cada lloc”. Serà a la temporada 16/17 quan es comencin a veure les seves decisions, perquè abans ja està programat per Joan Matabosch. “Què m’agrada? Moltes coses. Parsifal, Elektra, Don Carlo, Lady Macbeth de Mtsensk, Giulio Cesare, La incoronazione di Poppea... Però no estic per fer el que m’agrada a mi. Encara que crec que el segle XX ha de ser important en la programació. Hi pot haver públic que digui: “Ai, Déu, el segle XX!”, però d’aquest són el Rosenkavalier, Salomé o Elektra. Ja ens ha donat obres mestres. Però hi ha d’haver de tot i veure què s’ha fet ja. No puc dir que faré Lucia di Lammermoor si s’acaba de fer. I puc dir que m’agrada Boris Godunov però que sigui una exageració a nivell econòmic fer-la”.

Quant a les veus, diu que “els grans noms els necessitem tots”. Va recordar que en coneix molts –“A Anna Netrebko des de fa 22 anys, perquè va tenir la seva primera gran estrena internacional a San Francisco”– i que intentarà portar-los. Però que també li agraden molt els cantants joves i donar-los oportunitats, com va fer amb Angela Meade. Per als mesos en què encara estarà a Oman, es contractarà algú que després romandrà amb ella, però no pensa portar més equip.

El seu sou, va aclarir Guasch, serà de 135.000 euros bruts a l’any, “entre un 30% i un 40% menys que en altres coliseus europeus”. Però ella recorda que ve per moltes altres raons, des del prestigi del Liceu als sentiments que l’uneixen a la ciutat on va treballar entre el 1992 i el 1994 amb el llavors director artístic del Liceu, Albin Hänseroth, i on va veure cremar-se el coliseu i va treure contractes de les oficines mentre encara apagaven el foc.