Cerca de notícies

Enquesta

Titulars i visitants

20/3/2004 |

 

Comencem pel final. No és usual centrar el comentari d'un concert en les propines ofertes fora de programa, amb les quals, en teoria, intèrpret i públic es poden relaxar o deixar anar després de la concentració viscuda amb anterioritat. Tanmateix, els bisos que va oferir Maurizio Pollini en la seva actuació al Palau de la Música (dia 16, dins del cicle Ibercàmera) van ser una síntesi immillorable, un resum perfecte de les virtuts d'una vetllada extraordinària, protagonitzada per un dels escassos intèrprets que ronden avui en dia pel món als quals, sense cap mena de recança, se'ls pot penjar el cartell de mestres. Sobretot en el darrer bis, un fulgurant Estudi opus 10 núm. 4, la seva prodigiosa tècnica va crear estralls entre un públic ja rendit al pianista italià, estralls menors, no obstant, als causats per una Balada núm. 1 que calia escoltar per creure-s'ho: aristocràtica però no distanciada, inflamada però no desaforada, emotiva però no estovada, sentit i sensibilitat es van donar la mà gràcies a l'art d'un Pollini que, ja a la primera part de la vetllada, va saber conjuminar, com ho va fer de forma concentrada a la Balada, les múltiples mutacions anímiques i atmosfèriques dels 24 preludis op. 28 del polonès, aptament prologats pel Preludi op. 45.
La flexibilitat de cintura de Pollini per passar sense parpallejar de l'alada vivacitat dels preludis primer, tercer i cinquè a l'entotsolament gairebé abstracte del segon (com van subratllar de manera inquietant les dissonàncies d'aquest fragment que semblava habitar fora del temps i l'espai) i a un quart convertit en l'antítesi radical de qualsevol concepció que es pugui tenir de Chopin com a compositor de vacu sentimentalisme, va ser admirable. Com ho va ser l'agitació d'un vuitè que només va alçar la veu quan va ser necessari, la capritxositat d'un deliciós desè, la fogositat del setzè contrarestada pel balsàmic dissetè, i la rodonesa dels acords de l'arcaïtzant vintè. Parlàvem abans de síntesi, la clau de volta d'aquest viatge per un univers de sensacions musicals (als antípodes de la incendiària lectura que fa cinc anys va oferir al mateix escenari Ievguenni Kissin, ambdues, per descomptat, plenament vàlides) va ser el més dilatat de la sèrie, el quinzè, destil·lació d'essències chopinianes collita Pollini.
El concert va donar moltes més alegries, per descomptat, ja que el pianista italià va signar una no menys benvinguda lectura del segon llibre dels Preludis de Debussy. Un altre cop, la propina, aquesta evocadora La cathédrale engloutie del primer llibre, va resumir les virtuts de Pollini: control impecable i implacable de la sonoritat, defugint evanescències i esllanguiments falsament impressionistes i caracterització acurada i rigorosa de cada fragment. Cert, és possible trobar una paleta de colors més rica i tornasolada, però pocs intèrprets hi ha amb l'honestedat artística de Pollini, traductor fidel de les partitures a les quals serveix amb el cap clar i els dits lleugers, sense necessitat d'èmfasis sobrers. La ironia de 'General Lavine'-eccentric i Hommage à S. Pickwick Esq. P.P.M.P.C. no hauria estat més efectiva si hagués estat més toscament subratllada, ni la insinuant havanera de La puerta del vino hauria estat més seductora si la versió hagués estat més superficialment evident.
TOT UN SENYOR
No deixem les tecles, ja que un dels millors pianistes de l'Estat, Joaquín Achúcarro, per sort com Pollini regular visitant de Barcelona, va ser el convidat del darrer programa de l'OBC (vam escoltar la sessió del dia 12, ja que la de la jornada anterior va ser suspesa pel dol i les manifestacions pels sagnants atemptats de Madrid, les víctimes dels quals van ser homenatjades amb un minut de silenci). El músic basc va oferir no una, sinó dues peces concertants, d'entrada les Noches en los jardines de España de Falla, en les quals, abans que per l'ímpetu racial, va apostar pel detallisme i el lirisme més senyorívol, amb resultats vivificants. Més digne encara de lloa va ser el seu pas pel Concert per a la mà esquerra de Ravel: l'astoradora riquesa sonora que el compositor francès va extreure amb només una extremitat no va tenir cap secret per a un Achúcarro que, a la cadència final, va obrir la capsa de les essències. Llàstima que l'acompanyament servit per l'orquestra i el seu titular en les dues obres no va estar al mateix nivell: bast, sorollós i gruixut.
Ernest Martínez Izquierdo i l'OBC es van rescabalar amb Schéhérazade de Rimski-Kórsakov, partitura en què, més enllà de les seves reiteracions temàtiques, prima el treball delicat d'instrumentació del compositor rus. Martínez Izquierdo, tornant al podi de l'Auditori després del pas de dos dels millors convidats de la temporada, va copsar el caràcter de banda sonora avant la lettre d'aquest magne fresc orquestral (siguem més precisos, l'influx és per descomptat en l'altre sentit) amb una lectura ben contrastada entre els passatges turmentosos i les efusions poètiques. L'orquestra va oferir un so més acurat, amb participacions solístiques meritòries, com la insinuant Schéhérazade encarnada en el violí d'Ángel Jesús García (llàstima del petit accident final), el clarinet de Larry Passin i el fagot de Silvia Coricelli.
FORA DE CASA
Les víctimes de Madrid també van tenir el seu homenatge a la darrera sessió de Palau 100, el dia 15, quan Bertrand de Billy i la Simfònica de la Ràdio de Viena van oferir la bellíssima Música per un funeral maçònic de Mozart. Va ser el preàmbul del concert protagonitzat per l'encara titular musical del Liceu amb la seva altra orquestra, la rebatejada formació de l'ORF, un partit fora de casa en el qual, com a mínim, De Billy no es va trobar amb la petita facció contrària que li sol fer la guitza al Liceu. El director francès va accentuar la tensió i la intranquil·litat vorejant l'expressionisme del Concert per a violí d'Alban Berg, aquest magistral homenatge a la memòria d'un àngel que és una de les millors partitures mai estrenades al Palau de la Música, en plena sintonia amb el so ric i consistent d'Isabelle van Keulen. Algun passatge en la zona més aguda de l'instrument la va posar a prova, però la violinista holandesa va traduir amb encert el vessant més dramàtic de l'obra.
Els elements de caràcter popular que apareixen al concert de Berg i que De Billy va subratllar establien un fascinant pont amb la Simfonia núm. 9 de Schubert (digueu-li antiquat, però al cronista li costa abandonar la numeració tradicional), en aquesta ocasió més Gran que mai, ja que el director va ser generós amb les repeticions, una característica que mai serà objecte de blasme per a qui signa aquestes línies. La paraula no és la més afortunada en els moments actuals, però la millor definició de la versió és explosiva. Impetuós, energètic i afirmatiu, Bertrand de Billy va optar per una concepció vitalista de la simfonia, agraïda en una primera instància, però una mica esgotadora quan el mateix patró es va aplicar en tots els moviments amb rigidesa i escasses oportunitats de respir o de relaxament. Això sí, va saber transmetre a una orquestra, si no excepcional, sí sòlida, l'entusiasme per aquesta partitura ciclòpia, un entusiasme que el cronista aprecia i comparteix.

Xavier Cester
Avui