Cerca de notícies

Enquesta

Macbeth

20/3/2004 |

 

Com si Macbeth, la tragèdia escocesa que la gent de teatre no vol nomenar, escampés la seva malastrugança, la recreació operística de l obra per part de Verdi té una certa mala fama o, en tot cas, no té la reputació d Otel·lo, la seva altra adaptació shakesperiana. De fet, juntament amb la intensitat dramàtica de certs passatges relatius a l ambició criminal i, com a conseqüència, al pes delirant i fantasmagòric del remordiment, hi ha moments d una lleugeresa sorprenent, on Verdi sembla relaxar se, decantar se cap a les convencions belcantistes o deixar se anar en la massa coral que tant era del seu gust. Així, no sempre la música es revela apropiada per reflectir l infern mental dels que han estat prou malvats (Lady Macbeth afirma en la primera ària que és imprescindible) per fer el camí ple de crims que du al poder, però, com si actués una reminiscència de bondat, no han pogut evitar el sentiment de culpa que du a l entotsolament torturat. Ara bé, Macbeth té el seu impacte en el públic operístic, de manera que, com ha passat arreu tants altres cops i, tradicionalment, potser sempre que ha funcionat la intèrpret de Lady Macbeth, el públic del Liceu va rebre dijous amb entusiasme l obra. Per l entusiasme del públic potser n hi va haver prou amb la impecable i elegant línia de cant de l excel·lent baríton verdià Carlos Álvarez, la convicció de Marco Berti com a Macduff, la solidesa de Roberto Scandiuzzi com a Bianco, la bona aportació del cor del Liceu i sobretot el temperament de Maria Guleghina (fa uns tres anys va triomfar al Liceu amb un Macbeth en versió concert dirigida pel vibrant Ricardo Mutti) per abordar la intrigant Lady Macbeth amb uns aguts un pèl estridents, però molt celebrats, i uns baixos estremidors durant el somnambulisme del personatge. Apunto que n hi va haver prou perquè una bona part del públic del Liceu encara sembla resistir se a reconèixer les virtuts d una posada en escena (en tot cas, sembla tolerar la) que ajuda a la co mprensió d una obra. Malgrat que és possible cert matís crític (pel que fa a la discutible exhibició esteticista dels cadàvers sagnants i fins i tot a una certa pàtina de producte de prestigi) respecte al muntatge de l Òpera Nacional de París i el Covent Garden de Londres, la direcció escènica de Phyllida Lloyd és aclaridora, reveladora. Ho és a partir de la mateixa concepció escenogràfica que presenta un gran cubicle negre: un espai claustrofòbic que va definint l infern mental dels protagonistes. A darrere seu, s hi projecten els fantasmes de la imaginació torturada, mentre que va apareixent una gàbia d or que simbolitza la presó del poder. Interessant és el fet que Lady Macbeth (excepte la festa, una farsa del poder, amb què acaba el II acte) sempre es mogui a l entorn d un llit que es trenca en dos: cadascú amb la seva culpa, cadascú amb el seu horror. Obra: Macbeth, de Verdi. Direcció musical: Bruno Campanella. Direcció escènica: Phyllida Lloyd. Intèrprets: Carlos Álvarez, Maria Guleghina, Marco Berti, etc. Orquestra i Cor del Teatre del Liceu. Lloc: Gran Teatre del Liceu. Dia: 18 de març del 200

Imma Merino
El Punt