Agenda
Notícies
El procés ha estat més llarg del que els mateixos responsables havien anunciat, però finalment el Gran Teatre del Liceu ja ha seleccionat la seva nova directora artística: l’alemanya Christina Scheppelmann. En el fragor de l’anunci, fet de forma una mica traïdora en l’inici d’un llarg cap de setmana, i amb la immediatesa que donen les xarxes socials, les opinions sobre l’escollida van volar amunt i avall, incloent les d’aquest piulador cronista. Però què en sabem de Christina Scheppelmann? La veritat, no gaire.
Fora d’algun rumor fugisser previ, el nom de la futura directora liceista no és d’aquells que tingués en els meus mapes mentals de teatres i de qui els gestiona, tot i que el currículum aportat pel Liceu i unes quantes recerques per Google donen més dades. Especialment rellevants són els dos últims càrrecs que ha ocupat la gestora alemanya. Scheppelmann va ser directora artística de l’Òpera Nacional de Washington a proposta de Plácido Domingo, el seu director general, i, ateses les múltiples ocupacions del tenor (inclosa la gestió d’una segona companyia, a Los Angeles), no és forassenyat suposar que el gruix de la planificació de les temporades fos responsabilitat seva.
Els condicionants dels teatres nord-americans són molt diferents als dels europeus, i si bé és veritat que en general els gustos dels espectadors són més conservadors, sobretot pel que fa a les posades en escena, això no implica necessàriament que les programacions siguin reaccionàries. Per exemple, a Washington Scheppelmann va endegar un programa d’encàrrecs a joves compositors, American Opera Initiative. Com altres companyies dels Estats Units, i tot i el reclam estel·lar de Domingo (que el 2011 va deixar el càrrec), l’Òpera de Washington va passar per problemes econòmics que la van forçar a retallar les seves activitats i, finalment, a fusionar-se amb el totpoderós Kennedy Center. Cal dir que les opinions que he trobat sobre la feina de Scheppelmann a la premsa nord-americana, sobretot de la influent Anne Midgette del Washington Post, són positives.
El 2012, després de deu anys a Washington, Scheppelmann va fitxar com a màxima responsable per la flamant Òpera Reial de Masqat, a Oman, un d’aquests fastuosos equipaments que només els petrodòlars poden pagar avui en dia i que, des de la deprimida Europa, mirem amb una barreja de condescendent menyspreu i mai confessada enveja. De nou, els condicionants són ben diferents, ja que es tracta de programar en un país sense tradició operística. De fet, Masqat importa produccions senceres, amb cor i orquestra inclosos, de diferents treatres d’arreu, amb la qual cosa la feina de Scheppelmann a Oman no serveix gaire per imaginar què farà a Barcelona.
A falta de trobar cap entrevista que doni alguna pista del seu credo artístic, haurem d’esperar a saber quins són els detalls del projecte amb què ha convençut els que l’han contractat. Scheppelmann arriba al Liceu amb experiència contrastada i contactes internacionals, això és indiscutible. El dubte està, justament, en saber quin marge d’actuació tindrà la nova directora artística amb recursos migrats i uns gestors que, quan parlen una mica d’òpera, posen els pèls de punta. A més, són de refiar les administracions que van deixar que el teatre anés a la deriva?
