Zubin Mehta no llança la tovallola al capdavant del Festival del Mediterrani que celebra el Palau de les Arts Reina Sofia de València, però comença a estar fins al capdamunt de l’arranada pressupostària que a Espanya –i Itàlia, apunta– s’està practicant a la cultura. L’irrepetible mestre indi –tan irrepetible com el seu caixet– ho comenta en una breu conversa al telèfon des del seu hotel de la capital valenciana. Sempre amable però escàs de temps, Mehta (Bombai, 1936) –el director que més anys va ser al capdavant de la Filharmònica de Nova York el segle passat, i que avui dia és director musical vitalici de la Filharmònica d’Israel i honorari de la de Munic...–, atén La Vanguardia amb motiu de la seva participació en la segona edició del Festival de Pedralbes. “Sento curiositat per veure com és aquest lloc”, comenta. L’estrella de la música clàssica inaugurarà el certamen dijous vinent al capdavant de l’Orquestra del Maggio Musicale Fiorentino. El repertori inclou l’obertura de La forza del destino de Verdi i les simfonies 6a i 7a de Beethoven.

És un luxe tenir-lo a Barcelona aprofitant que es troba celebrant el festival del Mediterrani a València. I a més amb un repertori simfònico-operístic. Aquest programa que ve a fer, és un programa que li agrada

personalment –a vostè que és especialment aplaudit pels seus Bruckner, Strauss o Mahler– o que fa perquè sap que agradarà al gran públic, al públic d’un festival d’estiu?

Doncs totes dues coses en realitat. Em demanaven Beethoven i em va semblar que calia fer també una peça de música italiana, de manera que vaig proposar

EL PROGRAMA A PEDRALBES “Està molt bé fer Beethoven, però al final també és una decisió econòmica”

APORTACIÓ ECONÒMICA “És injust que el Ministeri doni onze milions al Liceu i 400.000 a València”

L’ABDICACIÓ A ESPANYA “Estic convençut que si hi hagués un referèndum sortiria elegida la monarquia”

l’obertura de La forza del destino. És una decisió que sempre acaba sent consensuada, tot i que al final també és una decisió econòmica: avui dia els diners manen molt en la música. Imagini’s que proposo de fer un Bruckner o un Mahler: això suposaria molts més músics i el festival

no se’ls pot permetre. Amb tot, no em negarà que la Sisena i la Setena de Beethoven constitueixen un gran programa. No hi he estat mai en això de Pedralbes, tinc curiositat.

És que vostè inaugura la segona edició.

Llavors vegem què passa. El que m’encanta a mi és el Palau de la Música.

Doncs això altre és a l’aire lliure. El disgusta haver d’adaptar-se en qüestions d’acústica? Li agradarà, és un espai molt aristocràtic.

No hi ha problema, farem un assaig acústic.

Sembla que allò de l’especialització ha quedat enrere. Vostè és un gran director tant d’òpera com de simfònica. Tot i així, com es defineix a si mateix?

Només sóc un músic. Miri, la passada nit vam fer un concert de Richard Strauss, de qui aquest mes es compleix el 150è aniversari, i aquesta nit (per ahir) toquem La forza del destino: només cal fer un canvi de vies. I a més tinc una gran orquestra aquí. La de la Comunitat Valenciana és una de les millors avui dia, encara que amb les retallades molts músics han acabat marxant. Ara n’hi ha 57 de fixos i la resta són substituts, tot i que de primer ordre. Per sort els principals solistes s’han mantingut, però no veig que tinguem cap futur.

Ho diu de debò? Ni tan sols tenint una primera figura com vostè donant la cara per la institució? Ja em vaig oferir a anar a Madrid

a parlar del tema, però no se m’ha pres en consideració. Recordo que vaig parlar amb la que era anteriorment la ministra de Cultura. No en recordo el nom...

Ángeles González Sinde?

Suposo. Em va escoltar però la cosa va quedar en res.

Vostè es va vincular a València quan els diners corrien alegrement, i s’ha mantingut ara que els pressupostos s’han reduït dràsticament.com està portant aquesta crisi?

És molt frustrant treballar amb aquestes retallades. Nosaltres anem més enllà d’un festival, és un programa de gran classe: avui La forza del destino la setmana que ve Turandot, la setmana anterior Strauss... Li diré que està sent un sacrifici. I que trobo totalment injust que el Ministeri de Cultura

de Madrid li doni onze milions al Liceu, cosa que em sembla molt bé, no és una crítica a Barcelona, però... per què només 400.000 euros a València, quan estem fent una feina de la mateixa classe? Sento que ens ignoren.

Vol dir que el Liceu rep aquest any una aportació extraordinària de cinc milions subjecta a la rehabilitació de fons propis, la qual cosa afegida a la subvenció del Ministeri pujaria a aquests onze milions, sí. Però és que a València, només la Generalitat aporta 11,8 milions d’euros al Palau de les Arts, una xifra que fa cinc anys pujava a més de vint milions.

No conec la història amb el Liceu. I a més respecto molt el que fan. Tot i així, el problema és el fet que els pressupostos per a la

cultura siguin tan baixos en relació amb altres coses. Quin gran error. Especialment en un país com Espanya, amb cinccents anys d’història de gran literatura, pintura, música... No se n’adonen? El nostre pressupost ja era baix, però és que ara ens l’han retallat dos terços.

Li sembla que aquesta aportació al Liceu respon a una estratègia de Madrid amb Catalunya?

Això se m’escapa. Només sóc músic.

Vostè té bona relació amb el rei Joan Carles.

Som amics però no li demano diners.

Ho suposàvem, esclar, però, què li sembla que hagi pres la decisió d’abdicar?

La seva salut no és la millor...

La seva contribució a Espanya ha estat tremenda, mai no ha fet un pas enrere en el seu compromís amb la democràcia, ni tan sols en els dies del feixisme. I va ser un heroi mantenint-se en els seus principis, especialment durant l’intent de cop d’estat. Ell va trucar personalment a l’exèrcit... i això mereix un gran respecte. Però avui està pensant més en la seva salud i en el fet que el seu fill és ara molt popular.

I què me’n diu de la reina Sofia?

La Reina és una de les persones més populars d’Espanya. El dia després de l’anunci d’abdicació ella ja estava a Nova York, a l’ONU, ho vaig veure a les notícies. És una treballadora incansable per a Espanya i per

a la seva família. Vaig coincidir amb ella fa uns anys, en la inauguració d’un auditori a Alacant, i recordo com n’estava d’excitada la gent, com la victorejaven. Allà vaig ser conscient de la seva enorme popularitat.

També hi ha una Espanya que és republicana.

Com a Anglaterra, sí, i no té més conseqüències. Però estic convençut que si hi hagués un referèndum a Espanya, la més votada seria la monarquia. És un element d’unitat imprescindible. Sense aquesta família i la seva popularitat no hi hauria una unitat d’Espanya. I en completa democràcia.