Cerca de notícies

Enquesta

Necessitats bàsiques

18/1/2003 |

 

'Gaudir' és un terme massa limitador per descriure el que el cronista va fer en el concert de William Christie i Hiro Kurosaki


N o en parlem gaire, de música de cambra, no pas perquè al cronista no li agradi ni perquè no hi hagi concerts a Barcelona, sinó perquè, justament, no n'hi ha gaires. Flors puntuals com les ofertes per Euroconcert o la Schubertíada no fan estiu, com se sol dir, tot i el mèrit que comportin. Dit d'una altra manera, feia falta -és una necessitat bàsica- un cicle específic de cambra per intentar atansar-nos al que hauria de ser una vida musical sana. Celebrem, per tant, el naixement de la Temporada de Cambra que organitza Ibercàmera, ja que omple un buit augmentat per la congelació (in aeternum?) dels cicles propis de l'Auditori (inclòs el de cambra). Roman encara la problemàtica dels espais. Sens dubte, el Palau, on va tenir lloc la primera cita de la nounada oferta, és preferible que l'Auditori, cosa que no vol dir que sigui ideal. Tots dos equipaments tenen previstes sengles sales de cambra, la del Palau és una realitat propera (si bé falta saber si s'hi faran més concerts que convencions o reunions de negocis), mentre que la de l'Auditori continua al llimb de les bones paraules. No ens oblidem de l'auditori Winterthur, malgrat que l'espai no acabi de quallar entre el públic, potser per la ubicació.
Com gairebé tota la vida, el poder de convocatòria, el dia 14, del quartet Borodin en la primera cita de la Temporada de Cambra es pot veure de forma negativa i positiva: ni de bon tros el Palau es va omplir, com si el concert s'hagués fet dins la temporada regular d'Ibercàmera, però almenys hi va anar força més gent que la que solia anar al mai prou enyorat cicle de Lied al Palau. La paciència i la constància és en aquests casos la millor recepta perquè la nova temporada arribi a quallar. De moment ja hem posat una bateria de ciris al sant Crist de Lepant.
Difícilment podia arrencar millor el cicle que amb una de les perles de la literatura quartetística, l'opus 64 núm.5 de Haydn, amb aquesta inefable melodia del primer violí enlairant-se gràcilment com l'alosa del subtítol de la partitura. Els Borodin en van fer una lectura d'una placidesa olímpica tancada amb un febril final que, tanmateix, va tibar en excés les costures tècniques de la formació. L'eclecticisme del programa es va manifestar en tota una raresa, el Quartet en fa menor de Teòfil Richter, el pare del gran Sviatoslav Richter, un compositor que ni apareix en l'enciclopèdia New Grove. Una atractiva melodia d'un franc lirisme enunciada al començament pel violoncel, l'incombustible Valentin Berlinsky (58 anys de fidelitat al grup!), va deixar ben clar el sentimentalisme sense manies de la música de Richter pare, això sí, amb una erupció de rusticitat al cor de l'andante i uns tints melangiosos al vals del tercer temps.
La placidesa que comentàvem al Haydn va afectar també la poc contrastada lectura del Quartet núm.3 en la major (no menor, com deia el programa), de Schumann, en què els Borodin no van acabar de sintonitzar amb la peculiar lògica discursiva del compositor alemany. En canvi, les Tres peces de Stravinsky van ser el millor de la vetllada, sobretot l'enigmàtica tercera, amb un clima enrarit ben defensat per la llegendària formació russa.


ALEGRIA DE TOCAR
Una altra necessitat bàsica de la nostra vida concertística és que vinguin els grans noms de la interpretació historicista, no només més sovint del que ho fan, sinó també més enllà dels àmbits habituals, com ara el Festival de Música Antiga i les cites bachhaendelianes de Nadal i Pasqua. Els dos noms cabdals del barroc es van reunir el dia 16 en el que va ser un altre concert inaugural d'un nou cicle, Les Músiques (cada cop més està de moda emprar el plural) de CaixaForum, un espai que compta amb un auditori més que notable per acústica i ambient acollidor per gaudir de la bona música en les distàncies curtes.
Gaudir, no obstant, és un terme massa limitador per descriure el que el cronista va fer en el concert de William Christie i Hiro Kurosaki, més aviat hauríem de dir xalar. Christie i el seu conjunt Les Arts Florissants no es prodiguen gaire per aquestes latituds, una desgràcia en part compensada per una actuació en què el músic francoamericà al clave i el violinista japonès van palesar una simbiosi de sensibilitats musicals i, sobretot, unes ganes de tocar i passar-s'ho bé tocant que, ineluctablement, s'havia d'encomanar a una entusiasta audiència. Les dues sonates de Haendel van acariciar l'orella i l'esperit amb tota la suavitat imaginable, per exemple, en l'affettuoso inicial de la HWV371, sense que que als dos intèrprets els manqués tampoc tremp virtuosístic en els moviments més dinàmics. Més centrat els darrers anys en la direcció que en el clave, va ser lògic que Christie no signés una interpretació immaculada de la Suite HWV430 de Haendel. Importa poc davant la lluminositat del seu estil, referendada en unes majestuoses variacions finals sobre El ferrer harmoniós.El torn en solitari de Kurosaki va estar ocupat per la Partita núm.3 de Bach, incandescent en els moviments extrems i, en general, sempre jugant sense parar amb efectes dinàmics, d'articulació, de tempo i d'ornamentació que emfasitzaven la gran bellesa del so del seu instrument. La densitat més gran del llenguatge que Bach empra en les dues sonates incloses en el programa no va quedar gens afectada per la generositat expressiva d'aquest veritable duet meravelles. Ara, si hem de ressaltar un moment d'aquesta vetllada memorable, ha de ser el largo inicial de la bachiana Sonata BWV 1018: mentre Christie anava desplegant amb precisió les constants reaparicions de la mateixa cèl·lula motívica, Kurosaki mimava fins a límits indicibles la cantilena planyívola que anava surant amb la delicadesa extrema del batec de les ales dels àngels. Un dels millors concerts de l'any.


MILLOR LA NOVETAT
La política d'encarregar obres a compositors destacats és una de les eines habituals de les orquestres per promocionar la nova música. El primer fruit dels encarrecs de l'OBC, el Divertimento 2002, de Jordi Cervelló, va ser, a la llarga, el millor del primer concert de l'any del conjunt. Es tracta d'una partitura amable i juganera (tot i un Misterioso gairebé xostakovitxià), amb algun toc orientalista i impecablement escrita. En el Concert per a violoncel de Schumann va destacar el so vellutat, però massa fràgil en el registre agut, de Ralph Kirshbaum, que va oferir una lectura bàsicament introspectiva, poc ajudada per la direcció boirosa de Hans Graf. L'actuació del director austríac va decaure cap a la simple rutina en la Primera simfonia de Brahms. Tot era al seu lloc, però, quan es va acabar aquesta lectura, que es va quedar en això, una mera lectura d'una partitura imponent, l'única reacció que ens va venir al cap va ser "i què?": alguna cosa havia fallat.
[Epíleg liceista: les funcions de Norma han servit perquè debutés al Liceu un dels directors amb més sòlid ofici operístic de casa nostra, Miquel Ortega. Per sort, tal com van comprovar el dia 11, la seva no va ser una versió subsidiària, sinó una veritable alternativa: menys adrenalínica, més amorosida, i, sobretot, amb un preciós inici del segon acte.]

Xavier Cester
Avui