Cerca de notícies

Enquesta

Volar dins un esclop

18/3/2004 |

 

"No es pot negar: el senyor Van Beethoven va pel seu propi cami, però quin camí més extravagant i esgotador. Pedanteria, pedanteria i sols pedanteria, sense cap melodia! En realitat només hi ha massa pedanteria, sense mètode; un embolic pel qual hom sent poc d'interès; una recerca de modulacions rares; un menyspreu per les formes acostumades; un acaramullament de dificultats sobre dificultats que fa perdre la paciència i tot el plaer d'escoltar la seva música".
El paràgraf de més amunt és un tros d'una crítica sobre unes sonates de Ludvig van Beethoven aparegudes el 1799 a l'Allgemainen Musikalischen Zeitung. I ho llegim en un article d'Agustí P. Aguiló sobre Beethoven al número 11, II època, II any, de la revista S'Esclop, de Calvià, a Mallorca.
Aquesta publicació -que deu cobrir despeses amb els anuncis que publica, ja que fa constar, ben visiblement, que no té el suport econòmic de cap institució privada i que no rep ajudes de cap organisme autonòmic o municipal- és digna de ser ressenyada tant pel seu interès com per la seva absoluta manca de pretensions, que la fa exemple d'allò que tots els pobles i barris de ciutats podrien de tenir: unes pàgines -trenta en aquest cas-, aplegades amb tota la modèstia del món, sobre poesia, art i alguna altra cosa similar.
Hi trobem dos poemes d'Àngel Terron, un dibuix de Jean Serra -que va ser col·laborador de la mítica revista eivissenca S'Espardell- , un poema -segurament escrit a Guissona- de Jordi Pàmias, dues pàgines de Joan Fullana (que hi cita d'un paràgraf, de l'any 1965, de Corredor-Matheos a Papeles de Son Armadans) sobre el pintor naïf Rivera Bagur, i etcètera, etcètera.
I tornant al crític indignat per les sonates tan gomoses, segons ell, de Beethoven, també va escriure que ell, al concert, es va sentir "com un home que tenia la idea de fer una passejada per un bosc formós amb un amic genial (Beethoven), i que, en canvi, es veu aturat contínuament pels cops enemics (pels sotracs de les sonates), fins que, a la fi, surt del bosc baldat i sense alegria".
És colpidora, aquesta imatge del bon burgès benpensant que s'endinsa pel bosc a fi de rebre menja espiritual i que, per contra, aviat hi és foragitat per allò que no esperava pas. Ell el que volia era viure sensacions ja conegudes i que cercava, per enèsima vegada, perquè el confirmessin en el seu paper d'home culte i superior a la massa de gent incapaç de gaudir dels plaers de l'art, de la música, de la poesia, de la Cultura.
I, las i trist, ja fora del bosc, el nostre burgès sent uns xuclets, uns esbufecs lascius, unes queixes somortament libidinoses i una veu sicalíptica que recita: "Carn que a poc a poc s'obre luxuriosa i tendra, banyada en suor [...], dits que enardits i en zel pessiguen un a un els pits, pits i mugrons que s'inflen ferms tot saludant la dolça llengua [...]".
Això que sent el forallançat del bosc són versos de la Dansa d'Eros i Psique, de M. Mercè Domínguez, que publica S'Esclop: "[...] llengua entremaliada que xucla cap a dins la flor i llepa [...] el suc salat del clavell". I ve "l'espasa que travessa el mont de Venus i bull victoriosa en la dansa [...]".
"Pobre home!", exclama Antònia Vicens, des d'una altra pàgina de S'Esclop, davant la prostració d'aquell setciències, castigat primer per Beethoven i després excitat per les ballarines paraules de carn concupiscent de M. Mercè Domínguez. I "vaig anar vora la finestra -escriu Vicens-, vaig retirar la cortina. A defora, tot semblava commòs". I és que, per sort, una revista com S'Esclop permet viatges mentals atiats per un barrejum ben inspirat.

Carles Hac Mor
Avui