ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de notícies

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Verso

NOTÍCIA

Cop al 'mite Stradivarius'

8/4/2014 |

 

 

Deu instrumentistes de renom sotmesos a una prova a cegues prefereixen majoritàriament el so dels violins nous de qualitat. Set dels solistes acostumen a tocar instruments clàssics

Els violins fabricats per l'italià Antonio Stradivari i la seva família als segles XVII i XVIII, els famosos Stradivarius, estan acreditats com a instruments d'un so immillorable i prova d'això és que arriben a tenir preus milionaris. No obstant, un estudi dut a terme per investigadors de la Universitat Pierre i Marie Curie i del CNRS, a París, ha arribat a la conclusió que la seva fama té molt de simbòlic, més que de racional, ja que 10 concertistes de renom sotmesos a una prova a cegues van ser incapaços de diferenciar un Stradivarius d'altres violins de gran qualitat construïts en data recent. Encara més, la meitat dels especialistes van preferir el so dels instruments de nova factura. L'estudi es va publicar ahir a la revista Proceedings of the National Academies of Sciences.

Per determinar si els instruments clàssics eren realment superiors als actuals, creença molt estesa fins i tot entre els mateixos solistes de violí, la investigadora Claudia Fritz i el seu equip van reclutar els músics i els van embenar els ulls perquè no poguessin identificar-los. A continuació els van presentar 12 violins -sis de recents i sis de clàssics: cinc Stradivarius i un Guarnerius, igualment molt apreciat- i els van emplaçar perquè triessin quins serien els seus preferits per a un hipotètic concert. Els instrumentistes, set dels quals toquen habitualment amb violins clàssics, desconeixien la distribució numèrica.

Dues sessions

Els solistes van disposar de dues sessions d'assaig d'una hora i quart cadascuna -en una sala de petites dimensions i en un auditori per a 300 persones-. Per comparar la sonoritat, els violinistes van poder tocar prèviament unes notes amb un violí propi i també els van oferir la possibilitat d'un acompanyament amb piano. Encara que s'havien realitzat proves semblants amb anterioritat, Fritz considera que no tenien prou exhaustivitat, sobretot per la brevetat de l'audició.

El resultat obtingut va ser que sis dels solistes van seleccionar un violí nou com a instrument preferit, pràcticament sempre el mateix, mentre que els altres quatre no es van poder pronunciar. Quan es va haver de puntuar numèricament el so dels instruments, els nous van obtenir per regla general unes notes més elevades. Finalment, quan es va demanar als solistes que intentessin endevinar l'edat dels violins, la majoria no hi va observar diferències substancials. Els resultats, com escriuen els autors, «desafien la creença llargament sostinguda que els vells violins italians tenen qualitats tonals que no es poden trobar en els nous».

Elías Bonet, lutier de guitarres clàssiques i flamenques, considera lògics els resultats, i atribueix la devoció pels grans violins italians del segle XVIII a factors aliens a la sonoritat. En la seva opinió, encara que existeixi un molt bon manteniment, és inevitable que un instrument de fusta perdi qualitat amb el pas del temps: unes dècades poden ser fins i tot beneficioses, «com el vi», però no molts segles. A més a més, segueix dient Bonet, els temps canvien: «Jo arribo a fer servir l'ordinador per als càlculs, però més que les possibilitats tecnològiques, l'avantatge dels lutiers actuals és que coneixem el que van fer els nostres antecessors. Hem après d'ells».

ANTONIO MADRIDEJOS
El Periódico de Catalunya

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet