NOTÍCIA

La primera opció, la continuista, li garantiria al teatre certa estabilitat en la línia artística. L’holandès Ivan van Kalmthout va treballar d’adjunt de Matabosch durant una dècada, fins que el 2010 va ser nomenat director de la Staatsoper unter den Linden de Berlín. Beu, doncs, de l’escola mortierista, sensible a les posades en escena, si bé en l’interinatge haurà tingut ocasió de familiaritzar-se amb la precària situació econòmica del Gran Teatre i de calibrar quin sistema de treball li convé. Parla idiomes, coneix el circuit, té la pràctica adquirida en un teatre de repertori (Berlín) i s’ha anat forjant una agenda, fet que el fa resolutiu també davant emergències i cancel·lacions. En contra seu juga que haurà d’esvair les sospites que, havent estat segon de Matabosch, la seva tasca pot continuar influïda pels criteris de l’ara titular del Real i tenir poca personalitat.

L’opció d’Oriol Aguilà (Masnou, 1963) és també la d’algú que coneix la casa. La trajectòria professional el va portar a ocupar la direcció de mecenatge del Liceu durant l’etapa de reconstrucció i els deu primers anys de funcionament, assumint també tasques de comunicació, màrqueting i relacions institucionals. Llicenciat en història de l’art i diplomat en alta direcció d’empresa, el 2011 va ser nomenat director del festival Castell de Peralada. En un tres i no res, Aguilà va tornar el certamen als seus orígens lírics, amb incursions en la dansa clàssica, àmbits en els quals ha demostrat ser un connoisseur. En aquests tres estius ha començat a crear-se una agenda –sopava l’altre dia amb Jonas Kaufmann després del seu recital del Liceu– i ha demostrat la seva habilitat per a la gestió d’equips, sempre obert a escoltar, assolint l’autoritat des de la cordialitat, sense necessitat d’imposar-la. En contra seu juga el fet que la de Peralada és la seva primera experiència en la direcció artística i que entre un certamen d’estiu i una casa d’òpera com el Liceu hi ha una distància.

Finalment, Víctor Garcia de Gomar (Barcelona, 1975), que va ser director de l’Auditori de Girona abans de ser fitxat al 2011 com a adjunt a la direcció del Palau de la Música per a temes artístics, on a més planteja un diàleg entre música i arts plàstiques. Així, va començar incorporant un vídeoretaule de Bill Viola a La passió segons Sant Mateu que dirigia Herreweghe, al mateix temps que secundava l’encàrrec a René Jacobs d’interpretar òperes de Mozart amb criteris historicistes. La seva inquietud per la clàssica –continua d’assessor de l’Auditori de Girona– el converteix en l’opció més afí a la direcció musical del Liceu, una casa que en l’última etapa havia apostat per la renovació de les posades en escena i la direcció actoral en detriment de l’exigència orquestral. En contra seu, de nou, la falta de rodatge en una casa d’òpera.