Des de la distància, potser convindria revisar la decisió emocional presa el 1994 de reconstruir el Gran Teatre del Liceu “tal com era i al mateix lloc”. Ningú va ser conscient dels lligams invisibles que així es perpetuarien per a desgràcia del teatre. Només Iniciativa per Catalunya ho va intuir quan, en el declivi del model híbrid del Consorci, va proposar expropiar el Cercle del Liceu per assegurar un Liceu futur 100% públic i alliberar-lo d’una abraçada de l’ós física i ideològica.

La idea no va prosperar. El 1999, amb el teatre reconstruït amb 100 milions d’euros d’aportació pública i dotze milions més de la pòlissa de la Societat de Propietaris, seguia oberta la porta que des del Saló dels Miralls permet als socis l’accés directe del teatre al club privat. També al director general, soci d’honor mentre exerceix el càrrec. El millor hauria estat tapiar-la. Un acte d’una gran força simbòlica.

La crisi ha deixat al descobert que el Liceu no ha assumit el seu paper com a teatre públic. Mentre els diners fluïen, les administracions van pagar la seva part sense implicar-se en la refundació d’un teatre que, per pressupost, prestigi, història, projecció internacional i capacitat d’esdevenir l’epicentre d’una xarxa de complicitats socioculturals del país, era potser el primer instrument d’estat solvent de la cultura catalana. És a dir, el mateix paper que l’òpera té en l’admirada cultura nacional alemanya, un mirall en molts aspectes del programa nacional de la Generalitat, almenys durant el pujolisme. Una falta de complicitat que els ha facilitat després sumar retallada rere retallada fins a deixar el teatre als peus de la liquidació financera.

Un patronat qüestionable

Després de la catarsi de l’incendi i el ràpid acte de culpa i contrició de tota la classe política (el Pla Especial del Liceu es va aturar el 1991 amb el veto de CiU a l’Ajuntament de Barcelona), les administracions es van donar per perdonades amb la inauguració del nou teatre. I van fer un pas enrere deixant que el Liceu es gestionés com si res no hagués canviat, en una lectura equivocada de l’axioma lampedusià. El paper del patronat -presumptament el màxim òrgan fiscalitzador del teatre-és, en aquest sentit, molt qüestionable. En les seves reunions es van aprovar cadascuna de les auditories, es van nomenar els directors generals i es van ratificar totes les seves decisions.

Només la direcció artística ha entès durant aquests anys quina és la seva responsabilitat. Un compromís impulsat per Albin Hänseroth i desenvolupat pel seu successor, Joan Matabosch, fins que es va fer evident que les tensions involucionistes (financeres i conceptuals) feien impossible el programa d’obertura social i cultural que defensaven. Que lluny queda la irresponsabilitat de les administracions actuals -i la seva descarada abjuració de la funció pública de la cultura- del compromís adquirit per la Mancomunitat. Fa anys, Prat de la Riba es va obstinar en la construcció d’una cultura d’estat. Ara el mateix afany es destina a la desconstrucció, amanyagada per la cançó placebo i doctrinària dels flautistes d’Esade. En un segle hem passat de la cultura-país a la cultura-comerç.