Cerca de notícies

Enquesta

Liceu. A la recerca de la rendibilitat

12/3/2014 |

 

Els que em coneixeu bé sabeu de la meva estima cap al gènere del teatre musical, per tant aquest no és un apunt en contra, ni a favor del gènere, ni contra Les Miserables, un musical que he vist en tres ocasions i com tants d’altres motiu dels sovintejats viatges a Londres en temps de bonança, per nodrir-me dels millors espectacles del West End. Avui l’apunt no tracta de això, ni voldria que s’aprofités aquest preàmbul per divagar sobre la conveniència o no de presentar musicals al Liceu, un tema ja tractat a IFL, ni molt menys  per parlar del teatre musical, la seva vàlua i la crisi creativa que l’envolta.

Avui, 12 de març el Liceu ja llueix a la seva façana (no sé si posterior ¡o anterior) el cartell de “Los Miserables” (versió castellana del musical ) que es representarà del 25 de juliol al 3 d’agost. També llueix un altre cartell amb un concert de la sorprenent “The Original Glenn Miller Orchestra” que tindrà lloc el proper 16 de març, aquesta proposta tindria la seva lògica, si no fos que em fa envermellir de vergonya i encara no me’n sé avenir que el Liceu sigui un contenidor de segons quin tipus d’entreteniments, però com que aquí qui mana és qui paga, lloguem la sala i si un dia cal fer un mega Bagdad farcit de potentats amb la cartera ben plena, doncs ens ho pensarem….

Mentrestant a la façana no veiem ni un cartell de La llegenda de la ciutat invisible de Kitej, la propera òpera després de la Tosca que s’acaba de presentar, i que es representarà en cinc úniques representacions entre el 13 i el 30 d’abril, en una nova producció del teatre, co-produïda amb De Nederlandse Opera (Amsterdam) i el  Teatro alla Scala (Milà) en la que per a mi, i no em cansaré de dir-ho, és l’òpera i la proposta més interessant de la temporada 2013/2014.

La direcció del teatre està molt preocupada amb aquesta òpera de Nikolai Rimski-Kórsakov, ja que la rendibilitat econòmica, malgrat que la sala s’omplís de gom a gom, serà negativa,  i això, com ja li succeïa a l’ínclit Sr Marco, tot i que aquell no tenia idea de com fer rendible la institució, és quelcom que creuen intolerable i la prova la tenim a la programació de la propera temporada, i ja no vull ni imaginar-me com seran les properes sense la tossuderia de Matabosch defensant la dignitat artística d’un projecta que a hores d’ara ja deu fer malves.

I aquí rau la meva profunda preocupació que motiva aquest apunt.

Ja us deia a l’apunt de la primera Tosca (que era la segona), que l’interior del teatre està farcit de cartells del proper títol oferint entrades amb el 15% de descompte. Mentrestant jo no he vist cap activitat per part del teatre per motivar al públic a assistir a les representacions de l’òpera de Rimski, tampoc he escoltat falques publicitàries a ràdios o TV’s, ni he vist o llegit anuncis i articles a la premsa o a les revistes especialitzades fent promoció i venent aquest títol. Sembla ser que el teatre preparar una exposició al Foyer o al vestíbul arran de la importància d’aquest títol a la història del Liceu, potser hagués estat  una bona idea inaugurar-la uns quants dies abans. Òbviament en plena eufòria pucciniana, on les entrades es venen quasi soles sense tenir en compte la mediocritat del producte presentat, tota la maquinària del Liceu hauria d’estar bolcada en la promoció de Kitege. Per què? Intentaré explicar-me:

En primer lloc per vendre tot el que encara està disponible, i en principi sense descomptes de cap mena. La imatge és important, el respecte al públic que ja ha comprat les entrades amb antelació i als abonats també. El departament corresponent hauria de tenir recursos i solucions més valuoses que oferir descomptes a més d’un mes vista. Entenc que es puguin oferir el mateix dia de la representació, però mai a un mes vista. Primer símptoma de manca de sensibilitat i rendibilitat artística.

En segon lloc perquè la rendibilitat d’un teatre d’òpera com el Liceu, amb tota la història i el prestigi que acumula, també es mesura per la part artística, per els muntatges que produeix, i en aquest cas, segurament el darrer que veurem en els propers anys amb categoria i ressò internacional. Fet que hauríem d’aprofitar i difondre als quatre vents. És precisament això el que fa gran un teatre, les produccions que pot exhibir, amb títols importants i poc sovintejats, molt ben servits per casts importants i direccions del màxim interès. A més a més el Liceu compta amb dos “partners” de la categoria, com són la Scala i el Teatre d’Amsterdam i això s’ha de vendre i s’hauria d’enregistrar i emetre per TV, ja que el cast de Barcelona millora el d’Amsterdam que us vaig deixar a IFL, però com bé sabeu i lamenteu, em sembla que en això els actuals directius han de recuperar tot allò que l’equip anterior va tirar per la borda.

Si la rendibilitat econòmica és important, que ho és, l’artística també i la gran oportunitat de la direcció actual per projectar i vendre Liceu a l’exterior i intentar portar públic en el futur, la té en aquest títol i amb Die Walküre. No estic gaire segur que la direcció general actual hi cregui gaire en la rendibilitat artística, ja que de creure-hi a la façana principal a hores d’ara ja lluiria un cartell ben il·luminat i vistós que cridaria l’atenció a tots els que passen diàriament per davant. També hagués accelerat tota una campanya artística per captar públic nacional i internacional. A hores d’ara tots ja hauríem d’estar atabalats i ansiosos per aquest títol que va fer embogir Barcelona als inicis del segle XX, gràcies a la quantitat de informació i actes organitzats pel Liceu al voltant Kitege.

Anem tard i mostrem debilitats imperdonables, això si, anunciem Los Miserables a més de quatre mesos vista, quan aquestes representacions sabem avant matx que s’ompliran de tots els passavolants que en plena canícula envairan Les Rambles amb calça curta i xancles. No cal esmerçar gaires esforços per vendre aquest producte, ja que a ultima hora s’esgotaran les localitats, però pocs seran els espectadors locals que compraran les  entrades anticipades d’un espectacle que ja s’ha fet a Barcelona, em sembla en a mi.

Amb aquesta penjada del cartell el que es demostra és l’absolut desconeixement de la idiosincràsia d’un teatre d’òpera i potser pitjor encara, ens descobreix la manca de projecte artístic. Jo no li retrec al Sr. Guasch que no ho tingui, ell ha estat contractat per donar rendibilitat econòmica a la institució, com prèviament ho va fer amb l’Aliança, però el que si li demano al Sr. Guasch és que s’envolti de persones que si en tinguin i que entre tot l’equip siguin capaços d’omplir d’activitats el teatre però sense rebaixar, relegar o amagar l’activitat principal, per la qual es conegut, reconegut i admirat arreu del món i que aquesta, malgrat les penúries, tingui la màxima qualitat, molt més que la quantitat i la màxima difusió i reconeixement internacional, i que aquest equip artístic sigui valuós, que sàpiga el que es fai no malmeti amb repartiments i direccions de segona el que produccions com Kitege, Cendrillon o Die Walküre han aconseguit.

El Liceu no pot donar prioritat de difusió a “The Original Glenn Miller Orchestra” un espectacle aliè a la seva programació i després oferir rebaixes dels espectacles operístics que produeix i que els seus abonats han pagat amb molta antelació a un preu molt més elevat.

La setmana passada vaig llegir al mur del Facebook del Teatre, que per la funció que tindrà lloc avui de Tosca, s’oferien les entrades amb un 25% de descompte per tal de fer la competència a la TV i el partit del Barça. No m’ho podia creure, això perdoneu-me, però és indignant. Estem caient a uns nivells de vulgarització i de banalització de l’activitat que ofereix al Liceu, molt preocupants.

Potser que en futures temporades es replantegin les tarifes per no haver de caure en aquestes rebaixes que l’únic que poden aconseguir és que la majoria d’abonats deixem de ser-ho i comprem les localitats la setmana mateixa de les representacions, ja que segur que ens acabarà sortint més econòmic.

No sé si han pensat també amb el que deu suposar per a tots els treballadors de la casa i especialment els musics i cantants del cor, veure com a la façana ja hi ha Los Miserables i els Glen Miller i no es parla de la primera producció de la temporada dirigida pel director musical, Josep Pons.

Jo no sé si el Liceu, i parlo amb general, sense personificar, se n’adona del rumb, per no dir la deriva que està prenent.

Potser aconseguirem omplir-lo de gom a gom, potser el balanç econòmic serà d’un negre intens, però compte amb tot el que deixem pel camí, tot el que perdem, tot el que deixem anar per un desaigua xuclador massa gros. Compte amb el capital humà que ha marxat, alguns forçats i altres per decisió pròpia veient com aniran les coses a partir d’ara i  descontents amb aquest nou rumb que deixa anar entre costos i despeses prescindibles, massa talent, massa prestigi i massa now-how.

És important en aquest moment rellegir entre d’altres, les reflexions de Mortier al respecte del que ha de ser un teatre d’òpera. Si creiem que el magnífic i prestigiós Liceu ha de ser un gran contenidor d’espectacles, i entenem que la temporada que li és pròpia ha d’estar farcida “d’espectacles”, jo em començo a preocupar seriosament.

Fora de la temporada, que ho rendibilitzin com ells ho creguin més oportú, però ai d’aquell que acabi veient en Glen Miller i la Luisa Miller com una mateixa cosa.

In Fernem Land