NOTÍCIA

La flauta màgica la vocació d’una vida, va ser educat pels jesuïtes. D’aquí “la meva base dialèctica, gust per la discussió”.

“Don Quixot belga” el va anomenar l’any passat la corresponsal a Madrid de Le Monde pels seus enfrontaments amb un govern al qual criticava “les retallades socials i culturals”. Donant la cara, com el 27 de gener, a Madrid, quan la presentació del Brokeback mountain que havia encarregat el 2008 al compositor nord-americà Charles Wuorinen s’anunciava polèmic.

Entre bambolines, a París, va baixar la mitjana d’edat de la platea de 56 a 48 anys, va democratitzar l’accés, va aconseguir tranquil·litzar els més de 1.600 empleats que “amb la cultura francesa del xoc anuncien vaga no com a recurs final sinó per iniciar negociacions”. Durant la temporada 2008-2009, rècord absolut de freqüentació: 800.000 espectadors i 92% d’ocupació. Sense descuidar el pla artístic: del Tristany reinventat pel videoartista Bill Viola a El rei Roger de Szymanowski amb muntatge de Krzysztof Warlikowski, en va tenir prou amb un lustre per tornar les òperes parisenques al primer lloc. Anestesiades per l’actual director, ara arriba Stéphane Lissner per presumiblement aplicar una dosi de la vacuna Mortier.

Com tota bona òpera, la de la seva mort tindrà un cor celestial, algunes de les veus de les quals li haurien arrencat un somriure irònic.

El Teatro Real li va dedicar ahir la funció d’Alceste. I un minut de silenci, amb les banderes de la façana de la plaça d’Oriente a mig pal. Homenatge a qui “va contribuir a situar el Teatro Real com un dels teatres lírics de referència internacional”. Per la seva part, l’Òpera de París –“el seu director actual em detesta”, va dir fa dos anys– va parlar d’“una tristesa compartida per tot el personal”. Li va reconèixer a Mortier haver iniciat “la col·laboració amb directors com Michael Haneke, Peter Sellars, Warlikowski o Christoph Marthaler, artistes plàstics com Bill Viola o Anselm Kiefer i compositors de la talla de Kaija Saariaho o Philippe Boesmans”. I li dedicarà la reposició de Tristany i Isolda a Bastilla, a partir del 8 d’abril.

“El seu esperit és immortal”, va assegurar Peter de Caluwe, director de La Moneda, que a més de dedicar-li Au monde, la seva pròxima estrena, i programar un homenatge, va obrir un registre de condolences. Al seu torn, Joaquim Molins, president del patronat del Liceu, va incidir en “la voluntat de renovació del llenguatge de l’òpera i la recuperació dels repertoris contemporanis manifestats per Mortier”. I Lissner, proper director de les òperes parisenques, va lamentar la defunció del “dramaturg de la seva passió –al·lusió al títol del llibre

que Mortier va publicar en 2009– defensor d’un art líric modern, enemic del conservadorisme, la rutina, les tradicions retrògrades”.

El president francès, François Hollande, va destacar que Mortier “va allotjar la convicció que l’òpera és un art resoltament contemporani” i va assenyalar que “la seva originalitat es trobarà a faltar”. “El nostre país perd una personalitat visionària i generosa”, va tuitejar el primer ministre belga Elio Di Rupo.

Annemie Turtelboom, la ministra de Justícia belga, va subratllar que Mortier, “un altre flamenc que va conquerir el món”, va morir “deu dies després de la desaparició de Jan Hoet, figura de l’art contemporani”. I entre les seves aportacions va destacar “la creació dels abonaments per a estudiants, que els van permetre descobrir l’òpera”