“ Tosca és una de les òperes més populars i estimades pel públic, i també un vehicle per a l’exhibició de cantants i artistes”, recorda Joan Matabosch, actual director artístic del Teatre Real de Madrid però també responsable de la vigent programació del Gran Teatre del Liceu. “Com passa amb altres rols, en enfrontar-se al de Tosca inevitablement tens l’ombra de Callas, Tebaldi, Caballé... les grans estrelles que l’han cantat. Però intento no pensar-hi i ser jo mateixa”, diu la soprano nord-americana Sondra Radvanovski, protagonista de la Tosca que avui estrena el Liceu i de la qual es faran quinze funcions fins al 25 de març amb direcció musical de l’italià Paolo Carignani.

Buscar una personalitat pròpia sense violentar l’original de Puccini és el repte que ha assumit Paco Azorín, el director escènic d’aquesta coproducció del Liceu i el Teatro de la Maestranza de Sevilla. “El públic la coneix de dalt a baix i té una idea molt clara de com ha de ser la direcció escènica”, explica Azorín, que en comptes de proposar una posada en escena “transgressora” ha optat per una de “progressiva”.

Azorín, format a l’Institut del Teatre i amb una llarga trajectòria com a escenògraf, ha dissenyat una dramatúrgia que evoluciona del dramatisme a l’expressionisme i el simbolisme, i en què ha prioritzat els artistes. “Són uns grandíssims intèrprets i estaran al davant, molt a prop del públic. L’escenografia narra, però el punt fort de l’obra són ells”, explica Azorín.

La rebotiga del poder

El primer acte manté la temporalitat de l’acció el 1800, quan l’exèrcit napolità derrota la República romana. En el segon acte, el rerefons històric “té menys importància”, i Azorín se centra en un “territori més fosc i expressionista” per explicar “la rebotiga del poder” mitjançant la relació entre el baró Scarpia (cap de la policia), el pintor Mario Cavaradossi i la cantant Floria Tosca, interpretats en el primer dels tres repartiments per Radvanovski, el baríton italià Ambrogio Maestri i el tenor canari Jorge de León, que cobreix la baixa per malaltia de Riccardo Massi. “Finalment, en el tercer acte portem el públic cap a un escenari simbòlic més abstracte”, detalla Azorín.

El director d’escena ha treballat la dramatúrgia amb els cantants, i de fet Radvanovski i Maestri han aportat una solució dramàtica personal per al final del segon acte. Azorín també ha modificat el punt de vista en alguna escena per reforçar una de les idees essencials de Tosca, una òpera que “parla de la llibertat de les persones i en què la tirania, representada per Scarpia, va contra un pintor i una cantant; és a dir, contra els artistes”.

Azorín i Carignani expliquen que el fet de comptar amb tres repartiments els ha dut a fer tres Toscas “molt diferents”, adaptades a la personalitat de les tres cantants: Radvanovski, Martina Serafin i Fiorenza Cedolins. “Cada cantant canta des d’un espai físic i emocional diferent”, diu Azorín. “No dirigiré els tres repartiments de la mateixa manera -adverteix Carignani-. Es tracta de fer com un entrenador de futbol, que ha de dur diferents jugadors a l’objectiu de guanyar el partit”.