Cerca de notícies

Enquesta

Una veu polifònica

14/3/2004 |

 

Totes les veus en una de sola. O en dues, si comptem amb el suport al llaüt i la viola de mà de Juan Carlos Rivera. Així es pot resumir el nou disc del contratenor Carlos Mena.

El contratenor basc gira la truita i ofereix una perspectiva diferent d'un dels grans mestres de la polifonia sacra renaixentista. A Et Jesum (Harmonia Mundi), Carlos Mena (Vitoria, 1971) aborda una tria de peces (motets, antífones i parts de misses) de Tomás Luis de Victoria (1548-1611) només amb la seva veu i les cordes polsades de Rivera, seguint, com recorda el cantant, una pràctica habitual, "adaptar les grans fites de l'època a les condicions que es donaven" en cada moment.
En aquest cas, les condicions són la gran tradició que hi havia a la Península d'intèrprets de llaüt i viola de mà, "intèrprets que no eren aliens al que succeïa al seu voltant". Per la seva banda, Victoria, tot i que només va deixar música litúrgica en llatí, sentia "un gran respecte pels instruments, que va introduir en la música polifònica, com l'orgue, el llaüt, el baixó".
El musicòleg Pepe Rey ha rastrejat diverses fonts que contenien adaptacions d'obres de Victoria, començant per un Florilegium publicat a Colònia el 1594 que s'enceta "per dues peces sacres" del compositor alemany, però que "també inclou danses, tal com era la praxis del moment", recorda Mena. Una altra font important ha estat una col·lecció conservada a la British Library en la qual hi ha uns vint minuts transcrits al llaüt "sense la primera veu. Això vol dir que hi havia un llibre a part amb ella, o bé que el mateix llaütista coneixia tan bé la polifonia que ja la tenia al cap". Habitual col·laborador en les formacions que dirigeix Jordi Savall, aquest deixeble de René Jacobs remarca que la primera sensació a l'hora d'interpretar aquestes peces "no és evident. La veu ha de ser un bisturí, no s'ha de cantar a ple volum, cal utilitzar bé l'instrument per explorar aquest món tan ric de color i de sensacions". No debades, Carlos Mena defensa la força descriptiva de la música de Victoria, un compositor que estava a cavall de dues èpoques en el qual "ja hi ha picades d'ullet a la nova expressivitat del segle XVII".

X.C.
Avui