Almanac
Agenda
NotíciesCerca de notícies
Enquesta
NOTÍCIA
Sota l'estela de Cassadó
7/3/2014 |
Martínez Marco i Moll de Alba recuperen el violoncel·lista català
Foto: FORMEN EL DUO CASSADÓ DES DE L'ANY 2000 JOSEP MOLINA.
Quan, ara fa catorze anys, el violoncel·lista Damián Martínez Marco i la pianista Marta Moll de Alba van posar en marxa un duo de cambra, van decidir batejar-lo amb el nom del compositor i violoncel·lista Gaspar Cassadó (Barcelona, 1897 - Madrid, 1966). “El vaig descobrir de molt petit”, recorda Martínez Marco, violoncel·lista solista de l'OBC entre els anys 2001 i 2005, actual professor de l'Esmuc i protagonista d'una trajectòria de volada internacional que el situa entre els grans violoncel·listes de la seva generació. “Ho vaig fer a través del marit de la meva professora, Elías Arizcuren Ezcurra [il·lustre violoncel·lista, traspassat fa un any i mig], que n'havia estat alumne i que, com tothom, en parlava meravelles. Em vaig quedar enamorat de la seva manera imparable de fer música, amb un so i un segell propis. Pau Casals és un gegant de la història, no n'hi ha cap dubte, però Cassadó va trencar també unes quantes barreres. Escriure, per exemple, tal com va fer, una sardana amb violoncel [Vilassar de Mar] no és gens habitual.»
Cassadó fou el violoncel·lista que més temps va estudiar amb Pau Casals (que l'anomenava, segons apunta Martínez Marco, “el seu dofí”). Va integrar-se de ple, també, en el coent París de principis del segle passat, estudiant amb Ravel i establint contacte amb Fauré, Satie, Falla o Albéniz. Tanmateix, a la figura de Cassadó li cal encara molt de recorregut per ser valorada com pertoca i, sobretot, molts esforços perquè les seves composicions siguin presents en sales de concerts del país. “És com una mena de xacra”, lamenta Martínez Marco. “No parem de trobar-nos gent que, després d'escoltar la seva música, es pregunta desconcertat per què és tan desconegut. No és que la gent tingui desinterès en Cassadó; simplement no hi té accés.”
Per tal de pal·liar-ho, el Duo Cassadó publica Rapsodia del sur, un disc amb algunes de les composicions més conegudes de l'autor català –Sonata en estilo antiguo español, Suite para violonchelo solo o Lamento de Boabdil– i tres peces poc conegudes que el Duo va descobrir “en una institució remota del Japó”: la punyent Achares, Rapsodia del Sur –en la qual es posen de manifest les inquietuds de Cassadó per la música popular espanyola– i Morgenlied, amb harmonies de regust oriental. “Hi ha ple d'obres seves en mans de particulars a les quals és difícil accedir-hi; per desgràcia no existeix un arxiu amb partitures seves”, apunta el duo.
Universos diferents
“Cassadó era capaç de traslladar hàbilment al seu llenguatge molts tipus de música”, assegura Damián Martínez Marco. “Cada peça és un univers diferent”, afegeix Moll de Alba, una pianista canària que va fer classes amb Alícia de Larrocha, que compartia amb Cassadó un duo de llegenda als anys cinquanta. “És fàcil pensar que, atès que ell era violoncel·lista, les parts de piano no estan tan ben escrites, la qual cosa no és certa. Són composicions que permeten grans diàlegs i en les quals el piano també hi té un gran protagonisme, quasi al mateix nivell que el violoncel.” “De Larrocha em deia que, amb Cassadó, sempre tocaven de memòria”, afegeix la pianista. “En un concert, segons em va dir, ella va començar amb una obra i, ell, amb una altra de diferent. Cassadó es va aixecar i va dir: «Definitivament, amb les dones, no hi ha manera de posar-s'hi d'acord!» Sé que Cassadó va ser algú molt important en la seva vida. Es diu que ell era una persona molt oberta, extrovertida, alegre, entusiasta... i això en la seva música es nota.”
El Punt / Avui
