Almanac
Agenda
NotíciesCerca de notícies
Enquesta
NOTÍCIA
Zafón, músic esmunyedís
19/2/2014 |
El novel·lista no assistirà a l’estrena de la suite ‘L’ombra del vent’; el deure d’escriptor el reclama.
Rares vegades ha aixecat tanta expectació la trobada amb la premsa d’un compositor català, si més no a la sala Lluís Millet del Palau de la Música. Conseqüència de ser una celebrity, en aquest cas, de la literatura. El supervendes Carlos Ruiz Zafón (Barcelona, 1964), novel·lista, guionista i compositor per diversió, es va entregar ahir als flaixos amb la mateixa agilitat professional amb què responia als escèptics. Què és això tan important que el retindrà a Los Angeles per no poder assistir a l’abril a l’estrena mundial de la seva pròpia música? Parlem de la suite L’ombra del vent, un conjunt de peces per a piano, dos pianos o orquestra que l’autor va compondre mentre escrivia el famós supervendes i que la Simfònica del Vallès es proposa de fer pujar a escena –el 4 d’abril a La Faràndula i el 5 al Palau–, en un principi, amb el mateix Zafón al piano.
“Ara treballo en l’últim llibre de la sèrie El cementiri dels llibres oblidats, que és molt complicat de construir. Em feia il·lusió assistir a aquesta estrena, encara que fos entre el públic, però em dec a la meva feina”, s’excusa.
Entre el públic? La gent el vol veure al piano, ignorar això de “sóc molt modest com a pianista”, demanar-li que la torni a tocar... un privilegi fins ara dels músics de la Simfònica del Vallès. “Zafón té un so propi a l’hora de tocar, té uns climes”, afirma el president de l’orquestra, Jordi Cos. “Però la suite és incompleta, queda un llibre per publicar i en Carlos està component noves peces, i per tant n’hi haurà més oportunitats”.
No és novetat que Zafón és músic autodidacte i que una de les seves frustracions és no tenir formació musical: “De petit anava per les botigues properes al Conservatori i comprava coses”. Amb dotze va comprar el Tractat d’harmonia i contrapunt de Schönberg i se’n va anar a la recerca de piano a casa d’algun amic. Abans de dedicar-se només a l’escriptura, va arribar a treballar de músic. La seva primera aparició a la televisió va ser a Miramar, interpretant el seu Blues del Tecno-Papa davant el president Pujol com a convidat d’honor. Zafón ho explica divertit però anant per feina. Les seves influències? Clàssica, barroc, contemporània, jazz... i alguns aspectes de la música popular, “fora del heavy metal o el cante jondo, en què no entro”.
La qüestió és que fa vint anys que compon gairebé en secret. “El procés de l’escriptura és solitari i de tant en tant m’escapo de la taula i me’n vaig al piano, perquè en fer música s’estableixen altres connexions al cervell; buscar una atmosfera, un timbre, unes dinàmiques... t’acosta a la música, i em permet entrar per la porta del darrere a la història”. Vaja, que en acabar la novel·la L’ombra del vent, Zafón tenia 90 minuts de música gravada. Els productors de l’audiollibre d’aquest supervendes la van incloure en una edició limitada, no disponible en botigues, però la raresa va caure en mans d’un locutor nocturn dels EUA que gairebé va ser acomiadat, ja que al matí següent els oients trucaven demanant on podien comprar aquella música. “Allò em va semblar prou motiu per fer-la disponible al meu web, com a procés creatiu darrere del llibre”, diu Zafón.
El més curiós és el seu mètode de creació, guiat pel “procés gratificant d’escoltar la música immediatament”. Zafón utilitza un multipistes, un seqüenciador digital bastant obsolet amb què grava un a un els instruments de l’orquestra. Ara, l’arranjador i compositor Gregori Ferré –que el substituirà al piano a l’estrena– dedica temps a passar aquests 25 minuts que han triat de material sonor simfònic a partitura.
Paral·lelismes entre música i literatura? “L’aproximació és similar. Tens colors, timbres, dinàmiques... és el que utilitzo en construir una frase, un paràgraf, en crear ritmes, contrapunts, una mètrica, una harmonia. La meva orquestra són les paraules. I la prosa, una música composta en el silenci de la ment, en el cervell del lector”, conclou amb verb veloç.Maricel Chavarría
La Vanguardia
