Cerca de notícies

Enquesta

Pau Codina: “El que més admiro és el que més em falta”

3/2/2014 |

 

Es pot dir que el jove Pau Codina toca el cello i el cel amb els dits. Als 14 anys es va instal·lar a la prestigiosa escola Yehudi Menuhin de Londres i, ja graduat, va seguir el superior a la Guildhall School fo Music & Drama (on va acabar amb primers honors), un any a Manchester inclòs. Ara es perfecciona a Bèlgica, a la Chapelle Musical Reine Elisabeth, amb el mestre Gary Hoffman. Aquest és, resumit, el recorregut acadèmic de Pau Codina, que amb 25 anys pot presumir de talent i tècnica excel·lents. La crítica del país sempre n’ha elogiat la maduresa i la bellesa i sensibilitat en aquest art. Pau Codina ja ha deixat de ser una promesa per convertir-se en un gran intèrpret.

 

A continuació llegireu l’entrevista en què descobrireu, primer, l’estudiant, i a mesura que el cellista doni respostes, veureu un jove amb una trajectòria ambiciosa, valenta i envejable, i acabareu sabent -una mica- com és aquest músic a nivell personal. Trobareu un Pau normal i corrent, allunyat, això sí, del ritme musical català.

Núria Maynou: Fill del guitarrista Jordi Codina i la pianista Rosa Masferrer, vas començar a preparar-te molt seriosament a la música ja de molt jove. Ho vas triar tu? Sempre n’has estat convençut?

Pau Codina: Jo penso que sí… La idea sempre ha estat seguir una mica el que fèiem a casa i no ho he qüestionat… I he anat tirant, ha anat sortint sol… Anar a Londres als 14 no recordo haver-m’ho hagut de plantejar gaire. A aquella escola es fa tot junt, música i escola, així que tens temps de fer-ho tot. Aquí és molt difícil, i allà t’ho faciliten més. A més, allà tothom fa el mateix, és molt guai. Et sents com a casa.

Des de fora, un jove estudiant com tu fa pinta d’estar aprenent genialitats, d’estudiar molt més del que s’estudia aquí i en un entorn millor. Com ha estat estudiar a l’estranger?

Per mi era la sensació d’estar respirant música sempre. Fins i tot un cop d’haver marxat, gent que havia estat allà, un cop sortir de l’escola, fins i tot llavors senties la diferència, deies “clar, aquest ha estat mamant això sempre…”. I després, un cop a Londres… Crec que és bo sortir a fora per veure què hi ha. Un cop ha començat, aquí a Catalunya i a la resta d’Espanya, des que surt gent cap a fora, el nivell ha pujat i la gent s’obre de mires. Lo trist és que tota la gent que ha anat fora i que ara ha tornat, arriben, veuen com està el tema i diuen saps què, que jo me’n torno, que allà s’està molt millor. Aleshores, això fa patir una mica: el que s’ha obert (i que ha deixat clar que hi ha gent d’aquí que té passió i que ho fa molt bé, hi ha talent!) pot fer que se’n vagin, i seria una llàstima. Crec que és important, sortir fora, però.

Estàs satisfet del teu recorregut acadèmic?

Sí. Mirant enrere, hi ha coses que les aprofitaria més, les faria millor… Però també veig les coses que n’he tret.

De les escoles per on has passat, o de les etapes, si vols, de quina n’has gaudit i tret més partit?

Els 4 anys que vaig estar a la Menuhin, dels 14 als 18 van ser, per mi, lo millor. També per la gent que vaig conèixer, els amics que vaig fer… Va anar tot molt rodat. Després, un cop a la Guildhall tinc la sensació d’haver perdut una mica més el temps, 2-3 anys d’haver baixat una mica. I ara tinc la sensació que… Tot el que anava sol, deixa d’anar-hi i tornes a construir i torna a anar sol. Quan va sol va rodat: et deixes anar i te la fots. Llavors has de prendre decisions. Ho poses tot a lloc i de mica a mica això torna a rodar. Jo ara estic molt content del que estic fent, del que es presenta.

La teva primera mestra va ser l’Eulàlia Subirà, que quan tenies 5 anys va començar a ensenyar-te el violoncel, a Manlleu. Després, ja a Londres, en vas aprendre de la Louise Hopkins, i has rebut classes de Daniel Grosgurin, Peter Thiemann, Lluís Claret, Mark Friedhoff, i fins i tot grans com Steven Isserlis i Mstislav Rostropovich, entre altres. Ara segueixes els consells d’en Gary Hoffman. Dels mestres que has tingut, quins t’han aportat més?

En certa manera, tots. L’Eulàlia, una passada, perquè sent un nano petit, posar-te la ganes i la il·lusió d’estar fent allò… Això no té preu i no és fàcil. I després amb les professora que vaig tenir durant els 8 anys a Anglaterra, que em va obrir molt de mires, sobretot en coses tècniques i fins i tot d’arribar a punt de lio mental i sobreanàlisi de tot que et paralitza. Però n’he tret coses que tenen moltíssim de valor.

Què és el que musicalment et sents segur d’haver après i que et funciona?

Com passar l’arc, per exemple, és una cosa que aquesta professora va treballar molt amb mi i que fins i tot ara segueix preocupant-me, però et sabria explicar mil coses del que em va ensenyar.

Una cosa que he après molt i que no sabria dir-te de qui, és l’hora d’analitzar, de buscar, en un assaig. De parlar de què és el que es vol fer, de trobar el sentit de les coses. M’hi sento còmode. És algo que se’m dóna bé… Però potser peco d’això i moltes vegades el que s’ha de fer és tocar i callar.

Sol Gabetta, Alisa Weilerstein, Jean-Guihen Queyras… Qui són els grans cellistes del moment?

No ho segueixo gaire, però te’n podria dir uns quants que no m’agraden gaire. El prototip d’“estrellita” no em convenç. El Queyras, per exemple, és un músic molt intel·ligent i que té les coses molt clares…

Quin és el teu referent del violoncel?

Molts! Ara mateix, el professor que tinc ara, el Gary Hoffman. És un referent perquè en ell hi veig tot allò que m’agradaria tenir, que a mi em falta, potser. També Steven Isserlis.

És també el violoncel·lista que, per exemple, més t’agrada com toca les suites?

Doncs no, no especialment.

Qui era Pau Casals, en paraules teves?

A part de la força evident de la música que feia, és un d’aquells personatges que ha sigut un referent en altres sentits. Musicalment el que a mi més m’agafa i que me n’he adonat ara, el que aprens a apreciar, és la força.

Intèrpret de les Suites i apassionat de l’obra de Bach, què creus que té aquest compositor que tant t’agrada?

Per les Suites, sobretot. El que és genial d’aquesta música per mi és que hi ha tanta música escrita com suggerida. Ell posa l’essència i les harmonies i el que suggereix és inacabable. No té final perquè d’alguna manera pots veure-ho des de tots els punts de vista. I és música universal, amb qualsevol instrument en pots treure algo… No s’acaba.

També és en el Barroc, l’època musical on et sents més còmode?

Hi ha alguna cosa de la lleugeresa, de l’articulació, del caràcter, una mica, d’aquest tipus de música que em surt bastant de natural, crec. Però tot i ser per naturalesa un llenguatge que m’és còmode no té per què ser la que més m’agradi. De fet, anhelo una mica tenir lo altre, també.

Quin és el teu concepte d’intèrpret, és a dir, ets molt exigent amb el caràcter de cada estil musical, (molt purista en aquest sentit) o penses que hi ha d’haver un marge ampli de creació?

Avui en dia és difícil escapar-se d’aquest concepte estilístic, perquè ho tenim molt mamat. Les Suites de Bach no es toquen de certa manera, ja, i punt. La gent n’és conscient, de la manera de fer de segons quins períodes, però la gent, de natural, en treu algo, i això està bé. Jo admiro aquesta manera de fer-ho intel·ligent. El més important és que el que un fa, ho faci honestament. Si ho fa romàntic i ho fa honestament, ho escoltes. Això és el més important.
Quin és el compositor que t’ho posa més difícil o l’obra que et va suposar un obstacle més rellevant?

De moment, el concert de Dvórak, que no l’he arribat a tocar amb orquestra, encara. Per la magnitud. Per naturalesa, se’m dóna millor el gest petit i els formats petits, millor anar cap a dintre que anar cap enfora. I suposo que per això qualsevol altra peça que requereixi treure cap a fora com Dvórak és el que em costa més.

 

  

Estudiant incansable, en Pau ja fa temps que puja a escenaris internacionals i que suma guardons de prestigi musical. En són exemples el Festival Internacional de Música de Cambra de Manchester i el Kronberg Cello Festival (que li va concedir el premi Bad Homburg Schloz-konzert); el Primer Premi del Concurs Guilhermina Suggia de Londres, el Martin Scholarship Award de Londres, i el Tercer Premi, així com el premi unànim de la crítica, atorgat a “El Primer Palau” de Barcelona; i el primer premi i el premi especial ECMY del Concurso Permanente de Juventudes Musicales de España. Cal destacar també que va ser escollit representant de Catalunya Música en el concurs New Talent de la Unió Europea de Radiodifusió.

Núria Maynou: Ara t’estàs perfeccionant a la Chapelle Musicale Reine Elisabeth. La recerca constant de la superació i l’excel·lència és encara més difícil que treballar per assolir qualsevol altre nivell mitjà?

Pau Codina: Suposo que sí. El punt difícil és dir-te a tu mateix quines coses has de millorar. Els últims 4 anys han estat els de tenir dubtes i començar… Frenar i dir “de què va, això?”.

Ets en un moment de canvi i grans decisions, amb molts anys per endavant però amb una trajectòria brillant. Què tens previst fer quan acabis a la Chapelle?

No en tinc ni idea. No tinc plan a part d’una idea general, que és tocar música que m’agrada amb gent que m’agradi en llocs que m’agradin. Molt general i molt bàsic (riu). Però tinc la sensació que em moc cap a endavant i crec que vaig bé.

Tens ganes de tocar aquí?

En tinc ganes i és algo que haig de fer. És el que ara veig més factible i realista. I s’ha de tenir un lloc d’on ets, una base. Però si puc fer concerts per tot arreu, doncs fantàstic.

El repertori que coneixen les mans d’en Pau és vast, exigent i prestigiós. Domina les obres cabdals per a violoncel de Bach, Crumb, Ligeti, Cassadó, Saint-Säens, Dvorák, Debussy, Brahms, Fauré, Xostakòvitx, Schubert, etc. Sonates, suites i concerts inclosos, i hi caldria afegir també el repertori cambrístic.

Què estàs tocant ara i et satisfaci?

Estic tocant la Sonata de Chopin, que feia molt temps que la volia tocar i és molt guai. M’agrada molt, justament perquè si la música barroca té l’actitud, el cop d’arc de moviment més lleuger, en canvi, aquesta música té una noblesa que admiro molt en la gent que ho té i que intento trobar.

Hi ha alguna obra que hagis hagut de tocar i que no t’agradi?

Sí… Un quintet amb piano d’un compositor rus d’aquest romàntics… No recordo el nom. I n’hi ha més…

En Pau té un violoncel francès Chapui de 1786 (fa quatre anys que el té) i un arquet Jean-Pascal. Tot i així, té in mente canviar l’instrument per un altre que li permeti augmentar volum i aconseguir dinàmiques més potents.

Com és el teu vibrat? I el so?

El vibrat… És natural i més aviat relaxat. I el so, crec que té suavitat… Clar, és que normalment em preocupen les coses que haig de millorar!

Què penses que et falta?

El que més admiro en general és el que tinc la sensació que més em falta. Per una banda preocupar-me una mica menys, trobar una manera que tot sigui més directe i deixar que flueixi… Sempre tinc dubtes.

Se’t veu tranquil i molt segur, quan toques.

Sí, això em diuen. Però justament tinc molts dubtes. Em falta la força que tenia Pau Casals o també la sensació d’estar arrelat que té el Gary Hoffman.

De més jove, formava part de l’OEMUC i la JONC, amb qui l’any passat tocà el Concert per a violoncel núm.1 en La menor, Op. 33, de C. Saint-Säens ja com a solista. També ha passat pel Festival Internacional Pau Casals d’El Vendrell com a solista amb l’orquestra Franz Liszt de Budapest, el cicle Mas i Mas de Barcelona, així com per la gira organitzada per Joventuts Musicals d’Espanya. Ha actuat en diverses ocasions al Palau de la Música -en destaca l’actuació amb l’ONCA-, al Liceu, a l’Atlàntida de Vic i a altres auditoris catalans. Però també ha ressonat arreu d’Anglaterra, en sales com el Royal Festival Hall, el Royal Albert Hall i el Wigmore Hall, a més d’oferir recitals sovint a molt països en formacions de cambra.

Actualment és membre del grup de violoncels Cellophony, amb qui recentment ha girat per Corea, i del Quartet Idomeneo, que ha actuat a Anglaterra, França, Bèlgica, etc. Ha format duet, entre altres, amb Enrique Bagaría, Dana Protopopescu i amb Jean-Paul Pruna, que l’acompanyarà al recital de la Schubertíada de Vilabertran d’aquest estiu.

Núria Maynou: En quin context et sents més còmode: quan toques, sol, en cambra, orquestra, etc.

Pau Codina: És diferent… Sol, n’estic una mica fart, sobretot pel procés. M’agrada molt més assajar que estudiar; m’agrada molt més tenir algú amb qui hi hagi un intercanvi. Hi ha intercanvi quan toques com a solista amb l’orquestra, però és diferent quan toques amb un quartet o amb piano. M’agraden les dues coses. I hi tinc més experiència.

Recordes algun concert inoblidable?

En tinc uns quants, de moments que dius “ostres, aquí ho has fet bé”. Un era una audició. Una altre era el II moviment del concert de Haydn en Do… No recordo l’orquestra, però sí que vaig pensar que el que havia de fer era allò.

I aquest últim concert que he fet amb els petits de la JONC, el concert de Saint-Säens, el primer que vam fer a l’Auditori, també va ser de sensació d’estar fent una cosa que va la pena fer. També per haver seguit el procés d’estar tocant amb aquests nanos que sonen, hosti, molt bé! També per les ganes del Manel (Valdivieso) i del Quartet Qvixote que estaven com a primers de secció.

En podria dir un parell més, d’exemples…

 

 

 

De Londres i a Bèlgica. Què et va fer anar d’un lloc a l’altre?

A Londres vaig estar-hi estudiant amb el Gary Hoffman i després vaig anar a Bèlgica perquè ell hi anava, i el vaig seguir.

Quantes llegües parles?

Català, castellà i anglès (riu). I el francès l’estic… Parlo francès de supermercat i estic pendent de posar-m’hi.

Tens alguna afició?

M’agrada llegir. Gairebé tot, més aviat novel·la. Ara estic llegint força biografies i coses així. No m’hi havia ficat mai fins que m’he interessat una mica per la pintura. Vaig anar a Roma i vaig flipar. Amb la música em passa el mateix. No hi ha cap estil concret que digui que m’agrada molt. Si sento algú concret que m’agrada m’hi fico, però potser un altre disc del mateix no m’agrada.

I m’agrada la fotografia, també. N’he fet una mica, però ara fa un parell d’anys que no ho toco.

Esport poc… He començat a córrer, però és una mica rotllo i vull intentar nedar. He començat a notar que ho necessito.

Ets molt disciplinat?

No, sóc un desastre.

Quantes hores estudies al dia?

Depèn… Pot ser entre 4 o 8. Però 8 hores, o 6 o 7, durant més d’una setmana seguides, no. No crec que ho hagi fet mai. Depèn de l’enfeinat que estigui amb assajos i coses. Posaria una mitjana de 5.

La sensació que tinc a les mans després d’estudiar molt m’agrada, es nota. Perquè vulguis o no, et lleves l’endemà al matí i sembla que no hagis parat de tocar. Aquest sensació està bé, però cansa moltíssim, i pel que fa al cap, quan estudies bé, bé, bé, l’estar concentrat… Al cap de mitja hora ja se te’n va el cap. Això ho diuen tots els “grans”, que més de 3-4 hores ben estudiades, no es pot, i jo sempre tinc la sensació que si en faig més, la sensació física de solidesa és agradable, però no sé fins a quin punt les he aprofitat. N’estic aprenent, encara…

Tu has crescut en una família de músics, però hi ha molta gent que només escolta un tipus de música desconeixent-ne gran part de la seva grandesa o del que hi ha al darrere. Què en penses de l’educació musical o els coneixements generals que en tenen les masses?

En l’educació general, hi ha d’haver una vocació darrere del que ensenya, i això és el que més marca. Sobretot en la música clàssica i en el que es fa a l’escola en música, no s’arriba a un punt en què el alumnes puguin disfrutar. Clar, si a un nano de 14 anys li fas agafar una flauta i tocar El gegant del pi dirà que això és una cursilada i un rotllo. No es fa prou cosa perquè després hi hagi un resultat i tenir prou coneixement i gaudir de la música. En totes les arts, si arribes en un punt on hi aprofundeixes prou, t’omple. Jo crec que aquest és l’error, que ens quedem una mica a mitges.

A més a més, es premia la gratificació instantània, sobretot en aquests programes de concursos… La idea de què és la cultura i fer música queda una mica així: si no ens agrada de seguida no ens importa. Jo crec que un, quan més s’hi fica més en treu.

La vida de músic és recomanable? Excel·lir és molt difícil…

Jo crec que és una cosa vocacional, en tots els sentits. La veritat és que jo he tingut sort, de moment, d’haver tingut oportunitats en les escoles i les coses que he fet i que han anat sortint… Que han sortit una mica soles. I ara és el primer moment que comences a veure què és el que surt sol, si realment t’omple o no tant com allò que busques i que fas. I quan et poses a buscar i a fer veus que és molt difícil. Jo rec que és una vida difícil, sobretot en la música clàssica, perquè no s’aprecia tant com altres coses ni té tanta sortida. Però si t’agrada la música en qualsevol de les vessants, ensenyant o el que sigui, m’agradaria pensar que sempre hi ha una sortida.

Com s’ha de ser per ser músic?

Evidentment hi ha una part de treball i de dedicació que s’ha de fer. Ara… La idea és que l’artista, a través de la música pot expressar el que sigui, que si és sincer, té un valor. I si té interès, la gent ho vol veure (això, en qualsevol art). Pot ser un músic molt disciplinat; ara bé, també pot ser un desastre. Els veus de tots colors, no crec que hi hagi un perfil fix de músic, justament perquè la música ha de ser una reflexió de la personalitat del músic i, en termes més grans, també del món en què vivim. Per tant, per ser músic, has de ser tu mateix.

Per què el violoncel?

Me’l van triar els pares.

Creus que haguessis sabut tocar tan bé un altre instrument?

No ho sé… No sé si toco tan bé el cello, tampoc.

I en toques cap altre?

No…

Tens alguna espina, t’hauria agradat saber-ne tocar algun altre?

Sí, moltes. Tots. M’encantaria poder tocar el piano, la guitarra m’agrada molt… Del violí, m’agrada l’actitud. I de vent, potser el clarinet. Però el piano i la guitarra m’agraden pel jazz. M’agrada molt el jazz.

Si no fossis músic, què series?

Ara mateix et diria que m’agradaria ser pintor o escultor. Però això és un caprici potser del moment. I la fotografia també m’interessa.

En aquella pel·lícula que els músics ens mirem de reüll, Hillary&Jackie, el personatge que ficciona la cellista Jacqueline Dupré castiga el seu violoncel al balcó en una nit gèlida. No sabem si és veritat o no, tant hi fa. Tu has tingut alguna etapa d’odi o recel vers l’instrument?

Potser als 12 anys vaig plantejar-me de no fer cello… Però ma mare em va dir “Pau, calla!” (riu), i aquí és va quedar la cosa, gràcies a Déu. Va ser un període curtet. Jugava a bàsquet però era un tap de bassa…

Ara que ja fa un temps que toques arreu, t’agrada aquest anar amunt i avall?

M’agrada voltar i anar per tot arreu, sí. Sobretot, però, si vas amb gent amb qui et portes bé. Si ho fas sol, de tant en tant ho fas i no passa res, però a la llarga sol no és algo que m’agradaria haver de fer. Sempre si vas amb un pianista amb qui t’hi portes bé, o amb un grup de cambra amb qui estàs a gust… És molt més gratificant. Anar sol o amb un pianista avorrit és el pitjor que hi ha.

I pel que fa a estabilitat, en trobes a faltar?

Estic acostumat a sentir-me una mica sense casa, perquè porto molt temps fora. I per mi l’únic lloc on tinc sensació de casa és a l’Esquirol. Però a mi estar enfeinat m’agrada…

Tens alguna rutina, abans d’un concert?

Aquest any he agafat una mica de costum. Pel matí, assajar o estudiar, assegurar-te que durant el dia toques més o menys tot el que has de tocar al concert, tenir la sensació que has passat per tots els trossos difícils… Fer una repassada de tot. Dinar, dormir (migdiada no em faig mai però he notat que abans d’un concert per em va súper bé), després tocar una hora abans del concert i, ja, el concert.

Abans havia fet molt això d’estudiar i estudiar molt i arribar al concert que ja estàs mort. I ara, el dia del concert, el millor que pots fer és dir-te a tu mateix “ara, a descansar”.

Amb nervis o sense?

Amb nervis, sempre.

Te la juguen, els nervis?

Sí, hi ha vegades que més i vegades que menys… Sense cap lògica.

Amb quina freqüència vas a concerts com a espectador?

No gaire. Vaig poc a concerts, i sempre que hi vaig al·lucino i dic “hosti, he d’anar-hi més sovint”. Escolto molta música, i perds una mica la noció de la diferència…

N’escoltes en discs o tires de Spotify?

Tiro de Spotify, totalment! És increïble.

Pregunta típica: què li diries a un petit cellista?

El que li podria dir a qualsevol persona és el que em dic a mi mateix. Pedagògicament, no crec que tingui cap valor: El més important és trobar la manera de disfrutar de la música.

En Pau també m’ha confessat que no està al cas de la música que es fa aquí i que ni tan sols ha sentit la música dels Manel (tot i que sí d’anomenada). Ara marxa, ara torna. La distància i dedicació per l’instrument el justifiquen. Confirmo que és treballador i que manté una il·lusió i interès per la música que molts altres professionals envejarien. Sembla que toca de peus a terra (metafòrica i literalment parlant) i que es pren les coses amb calma. Diu que vol tocar més sovint per aquí. Segur que públic, sales i orquestres el rebran amb els braços oberts. Si jo fos de vosaltres, no desaprofitaria l’ocasió de sentir com fa sonar el seu violoncel.

Núria Maynou
Núvol