Almanac
Agenda
NotíciesCerca de notícies
Enquesta
NOTÍCIA
Tancar o pagar
28/1/2014 |
Les institucions han de complir els compromisos i contribuir a resoldre els dèficits anuals
Juan Diego Flórez i Patrizia Ciofi van protagonitzar ahir a la nit la primera de les dotze funcions de La sonnambula que acollirà aquesta temporada el Liceu. El Teatro Reial de Madrid ofereix aquesta nit l’estrena mundial de l’òpera Brokeback mountain, inspirada en el relat d’Annie Proulx sobre la relació entre dos
cowboys, que Ang Lee va portar al cinema el 2005. A primera vista, l’òpera té doncs bona salut a Espanya. Però la realitat és una altra. Les dificultats dels dos grans teatres són importants. I, en particular, les del Liceu, amb un deute bancari que suma ja 15,7 milions d’euros.
El Liceu es va inaugurar el 1847, ha renascut de les seves cendres després de dos incendis (1861 i 1994) i ha mantingut el seu pavelló operístic en alt més d’un segle i mig. El Real va obrir el 1850 i va funcionar com a òpera fins al 1925, any en què va tancar les portes. No les va reobrir a l’òpera fins al 1997, amb una forta inversió pública. Aquest fet ha alimentat una llista de greuges comparatius, en part justificada. Perquè és cert que durant anys el Teatro Real s’ha beneficiat de la seva condició d’equipament pertanyent a Patrimoni Nacional (el que li estalviava despeses de manteniment). I també que les seves llotges eren cobejades per les empreses de l’Ibex, la qual cosa nodria el seu mecenatge. En el Liceu, la política de mecenatge del qual és millorable, no es donaven tants avantatges. Però és de justícia reconèixer que, en algunes èpoques, les subvencions rebudes de l’Estat van ser generoses.
Per desgràcia, aquesta disposició ha variat. En temporades recents, el Ministeri d’Educació, Cultura i Esport ha rebaixat unilateralment les aportacions previstes. En la passada, els seus gairebé nou milions es van quedar entre sis i set. I la seva aportació per a aquesta temporada podria quedar-se de nou en 6,5, segons fonts de la Generalitat.
El Liceu continua, doncs, tenint problemes. Malgrat que s’ha retallat en despeses generals i de plantilla, a més d’endarrerir-se pagaments. I malgrat que ha retallat en contractació d’òperes i cantants, la qual cosa suposa un perjudici per als aficionats, a més de minvar la credibilitat de l’entitat entre els artistes. De fet, en els últims anys s’han donat diverses cancel·lacions. Com la d’Una tragèdia flo
rentina i El nan, de Zemlinsky, en la temporada anterior. I s’han donat reajustaments de programació, com el Rigoletto que havia d’obrir aquesta temporada però va ser anul·lat, recol·locant-se part de l’elenc en concerts del Bicentenari Verdi.
Un deute bancari com el que arrossega el Liceu pot governar amb reestructuracions dels crèdits bancaris. Però el dèficit creat cada any és una altra cosa. Quan els ajustos en plantilla són avançats, la contenció de la despesa és un fet, i s’ha anat lluny –massa– en la reducció de partides destinades a contractació i, tot i així, es continua produint dèficit (en el 2012-2013, 4,3 milions d’euros), només queden dues opcions. La primera és tancar el teatre, cosa que ni està en l’ànim de les institucions ni semblaria raonable després d’invertir 132 milions d’euros en la reconstrucció. La segona és potenciar el mecenatge i aconseguir que totes les institucions públiques del patronat del Liceu compleixin els compromisos. Això inclou contribuir a pagar pels dèficits anuals. No de paraula, sinó de fet i de pressa. Si pot ser, abans que la programació i el bon nom del Liceu decaiguin més, i els cantants comencin a ignorar les seves trucades.Llàtzer Moix
La Vanguardia
