El gerent de l’OBC i artífex del fitxatge, François Bou, per la seva banda, havia fixat uns requisits per situar l’OBC a primera divisió que sembla que el mestre nipó reuniria: una reconeguda experiència com a constructor d’orquestres, que va quedar demostrada quan va elevar d’una manera espectacular el nivell de la del Teatre de la Moneda de Brussel·les; l’autoritat d’un director madur i amb experiència en un repertori ampli –“Ono és un director al servei de la música i li agrada el treball en profunditat, amb una personalitat estable i una bona entesa amb els músics”, va destacar Bou–; que tingués el reconeixement i respecte internacional, cosa que ha aconseguit tant a Brussel·les com a Lió, i, finalment, “que entengués la realitat d’un país com Catalunya”. “Ono fa vint anys que viu a Europa, onze ja a Brussel·les, i per tant no està al marge de la diversitat lingüística i cultural”, diu Bou.

El mestre assumirà també el 2015 la titularitat de la Metropolitan Symphony de Tòquio, que li ocuparà sis setmanes l’any. No té clar encara si s’establirà a Barcelona –la seva dona, periodista japonesa, ja fa classes de cuina catalana–, però confessa que la seva primera experiència amb Catalunya va ser de nen davant el televisor, amb Pau Casals tocant El cant dels ocells a l’ONU i parlant de la seva terra. “La meva prioritat és conèixer compositors catalans, Montsalvatge, Gerhard, Granados, Benet Casablancas... i hem abordat la possibilitat de presentar l’OBC a altres països, incloent-hi el Japó –va afegir–. Seria interessant que L’Auditori fos un centre cultural que integrés tota la societat catalana, mostrar-lo al món i despertar admiració, la mateixa que vaig sentir jo de petit davant el televisor”.