NOTÍCIA

La mort de Claudio Abbado, no per inesperada, ens deixa una estranya sensació: que hi ha coses molt sensibles d’aquest món que es van perdent. Hi ha figures singulars en la música de la segona meitat del segle XX, grans mestres de la direcció, però Abbado tenia alguna cosa més. A més de la seva sensibilitat, d’un gest subtil que complementa la paraula, o la reemplaça, de la suprema elegància que transmetia al seu discurs musical, la seva personalitat era molt distant d’aquells que recorren els escenaris de concert en vol privat. Potser hi ha alguna cosa, d’això, en un altre que el va precedir en el viatge definitiu, Carlos Kleiber. Els seus escenaris i orquestres eres pocs, i els darrers anys l’experiència amb l’Orquestra Mozart, complementada pel suport als músics joves, li permetia fer música com si fos un solista amb el seu instrument. Els músics responien a la seva crida al diàleg artístic, i tot es conformava en una comunió expressiva que difícilment es pot donar en altres casos. Fer música era un acte transcendent. I en aquest sentit era un jardiner, la seva altra passió, la del diàleg amb la naturalesa i amb les plantes que va més enllà de la paraula, que transforma el paisatge natural en jardí. La casa modesta que tenia a l’Alguer estava envoltada de milers d’arbres i espècies diverses. I, com deia Rusiñol, el seu jardí era un paisatge disposat en poesia, que en definitiva és la música.