21/1/2014 |
Itàlia destaca l’afany divulgador i d’impuls als joves del director mort ahir a Bolonya
No hi ha res que faci sentir Itàlia més orgullosa que el seu pedigrí cultural. Per això va commoure tant, ahir, la notícia de la mort de Claudio Abbado, un dels grans directors d’orquestra de tots els temps, a més d’intel·lectual compromès i home amb una profunda consciència social a qui el president de la República, Giorgio Napolitano, havia nomenat, l’agost passat, senador vitalici.
Feia anys que Abbado estava malalt de càncer, i la seva situació havia empitjorat aquests darrers mesos, però la seva mort va arribar d’improvís, ahir a les 8.30 al matí a casa seva, a Bolonya, segons va anunciar la família. La capella ardent s’instal·larà a la basílica de Sant Esteve, avui, des de les 2 del migdia i fins a les 12 de la nit de demà dimecres.
Les mostres de condolença de qui va dirigir algunes de les institucions musicals més prestigioses d’Europa –la Scala de Milà, la Filharmònica de Berlín i la Staatsoper de Viena– van arribar des de tots els àmbits. El judici va ser unànime. Abbado passarà a la història no només com un director de talent excepcional, amb un repertori vastíssim, sinó com un home inconformista, que va voler i va saber trencar motllos, un gran divulgador de la música clàssica i un generós estimulador de noves generacions. Ell creia com pocs en l’intercanvi d’energia entre els músics consolidats i les joves promeses, i ho va demostrar creant noves orquestres, com l’European Union Youth Orchestra, la Chamber Orchestra of Europe o l’Orquestra Mozart de Bolonya.
Napolitano va destacar que Abbado “va afrontar fins al final, amb extraordinària força de voluntat, els assalts del mal que ja l’havia afectat durament fa molts anys, i que fa uns mesos es va presentar amb les formes més agressives i fatals”. El cap d’Estat va posar èmfasi en el fet que el director mort “ha honorat a Europa i al món la gran tradició musical del nostre país, i ha contribuït alhora, amb el seu talent excepcional i la seva profunda sensibilitat cívica, a obrir nous camins per a un desenvolupament més ric de les relacions entre cultura i societat”.
Conscient que la seva malaltia s’havia agreujat, Napolitano el va nomenar senador vitalici, amb altres personalitats alienes a la política. Però Abbado ja no va poder seure a l’escó. Estava massa feble. Va decidir destinar el sou de parlamentari a l’escola de música de la petita ciutat de Fiesole, al centre del país, últim gest del seu esperit divulgador.
El mestre Riccardo Muti es va mostrar consternat per la pèrdua “d’un gran músic que durant moltes dècades ha marcat la història de la direcció d’orquestra en les institucions internacionals”. Muti va valorar l’enteresa d’Abbado davant la seva malaltia i va dir que la seva mort “empobreix molt el món de la música i de l’art”.
Abbado va deixar una gran empremta a Milà. Com a director de la Scala durant els anys setanta i vuitanta del segle passat, els anys de plom dels atemptats terroristes i de la forta agitació social i política, va contribuir a regalar a la ciutat un bàlsam cultural. A iniciativa seva, es va portar la música clàssica a públics populars.
Eusebio Val
La Vanguardia