La desaparició de Claudio Abbado, ahir a Bolonya a l'edat de 80 anys, ha commocionat els melòmans d'arreu del món com només les més grans figures poden fer-ho. El director d'orquestra italià era molt més que un intèrpret admirat per la profunditat de les seves lectures, era un referent ètic, de compromís indefugible amb l'art i amb la societat en què s'inscriu. Abbado era una personalitat respectada que molts trobarem a faltar.

Aquest respecte va prendre un inevitable caire de veneració quan Abbado va tornar als escenaris després de superar un greu càncer. Amb el cos ostensiblement amagrit, fràgil, el director va continuar amb la seva passió, convertint cada actuació en un esdeveniment únic. El seu estil es va fer més lliure, menys pendent de contingències i convencions, sense perdre el rigor intel·lectual ni la curiositat, sense por tampoc de qüestionar el seu estil i modificar paràmetres previs per apropar-se als criteris historicistes a l'hora d'abordar el repertori barroc i clàssic.

Abbado va ser un personatge en e l qual convivien harmònicament diverses facetes en aparença contradictòries. Reservat i poc amant dels focus, la seva carrera, tanmateix, sempre es va moure entre les grans multinacionals del disc -per a les quals ha deixat un enorme llegat sonor- i les més prestigioses institucions musicals: director del Teatro alla Scala de Milà (1968-1986), de l'Orquestra Simfònica de Londres (1979-1988), de l'Òpera Estatal de Viena (1986-1991) i de l'Orquestra Filharmònica de Berlín (1989-2002), que, després de la mort del déu Karajan, va renovar de dalt a baix, obrint-la al món que l'envoltava.

Al costat de les seves actuacions al capdavant de les falanges més luxoses, Abbado va ser també un creador incansable d'orquestres: la Jove de la Comunitat Europea, la Jove Gustav Mahler, la de Cambra d'Europa, la de Cambra Mahler, la del Festival de Lucerna i la més recent Orquestra Mozart. Denominador comú de la majoria d'aquestes formacions: la joventut. Abbado mai no va dubtar a dedicar gran part del seu temps a les noves generacions de músics, l'única forma de preservar el llegat universal al qual va dedicar la seva vida. Un sentit del compromís que també va compartir amb els seus compatriotes Maurizio Pollini i Luigi Nono (l'obra del qual va ser una de les seves grans especialitats) quan als 60 i 70 duia la música als centres industrials del nord d'Itàlia.

Una altra aparent contradicció: era el més alemany dels directors italians? La seva formació a Viena, la seva dedicació constant al repertori centreeuropeu, amb resultats extraordinaris pel que fa a l'obra de Mahler o la Segona Escola de Viena, les seves titularitats a les dues grans capitals musicals, poden afavorir aquesta imatge. Però en paral·lel, com els seus anys a la Scala evidencien, el seu Verdi va ser referencial, i va tornar a situar com a obres mestres títols fins llavors menys apreciats com Simon Boccanegra en la històrica producció de Giorgio Strehler. Abbado també va tornar a les grans comèdies de Rossini el rigor musical que altres li negaven. No és per casualitat que una de les seves obres fetitxe fos la redescoberta Il viaggio a Reims : tot Europa reunida sota el geni del cigne de Pesaro. I és que, per sobre de tot, el somriure de Claudio Abbado era irresistible.